El bloc d'Angel Pagés m'ha fet recordar que ha sortit (fa dos dies) l'edició especial per l'aniversari del gran disc Exile On Main St. dels Stones. Una de les meves bandes preferides cal dir. També cal dir, que com a fan també dels Beatles, considero aquest doble disc, com a superior en ànima (i en bones cançons, per què no dir-ho?) que el White Album dels de Liverpool. Per què ho dic? Res, per picar, jeje.
Us deixo amb una de les millors cançons, tot i que hi ha per donar i per vendre: Rock Off, Rip This Joint, Sweet Black Angel, Happy, Soul Survivor... En fi, "you got to roll me, and call me the tumbling diiiiiiiiice"
PS. Sam Destral segueix treballant en el seu pròxim enregistrament, :D
PS2. Ah, la nova edició del disc aquest dels Stones té cançons inèdites... malgrat segur que és una tàctica comercial i sota aquestes cançons mai es troba res superior a l'original, sempre hi ha interès en escoltar-les...
Com sempre, bona recomanació musical. Jo sóc més de Beatles, però els faré cap lleig, als Stones.
ResponEliminaVeig que la pista de l'exili permet reobrir l'etern matx "estons versus bitels", m'agrada el joc, és un joc, oi?
ResponEliminaem sembla que això dels matxs ho van inventar els anglesos (com l'all que ho és tot per ells -estanislau verdet dixit-). Per això la lluita era a cor obert entre claptonistes i hendrixians, zeppelians i purplencs, smallfaicers i yarbydencs... i la rèplica ibèrica de mustangolics i sirexians, formulaquintos i diablenses, serratistes i rafaelistes... i ara destralers i florsiviolistes ...
Un altre aspecte que has ben obert és els dels discos dobles... discos de vinil (la resta són disquets compactes o, pitjor encara, arxius invisibles)... parles de la controvèrsia Exile on Main St. / The White Album... jo afegeixo uns dobles de mil parells de castanyoles: tago mago (can), blonde on blonde (dylan), diary of a band (mayall), màquina! En directo (maquina!), daydream nation (sonic youth) o on the road (traffic)...
la gatzara està servida!
I Blonde On Blonde deu ser el meu preferit trobo (i curiosament el primer).
ResponEliminaJaja, si, etern matx. Als noranta es va intentar quelcom semblant amb Blur/Oasis, tot i que les discografies (en les que hi ha coses bones) no donaven per a tant.
Més discos dobles: London Calling (The Clash), Mellon Collie and the Infinite Sadness (smashing pumpkins), La Catedral (sisa)...
Tots els grans en tenen un. Salut!
roxy ann enselwhere de frank zappa
ResponElimina