Any 70 d.D.

Sí, estupideses dignes de groupie però es pot dir que gairebé ho sóc d'aquest gran senyor, així que el blog n'havia de fer ressò d'aquesta efemèride.

Felicitats, doncs, a en Bob Dylan pels seus setanta anys. Un personatge, que no ha estat mai activista ni defensor dels drets humans, per molt que es digui. No, Dylan ha estat sempre, únicament un poeta, i després músic, és clar. Sempre, fins i tot quan cantava les veritats de Blowin' in the wind, i també quan va versionar nadales tradicionals fa un any i poc. Un poeta, com Baudelaire, com T.S. Eliot, com Francesc Pujols (havia de fer-ne menció, hehe). Un músic com... com ell mateix, i és que encara és hora que senti a algú fer una cançó com Just Like Tom Thumb's Blues, per no dir la típica que diria jo sempre, la meva preferida a la qual ja li vaig dedicar una entrada fa temps aquí (una pista, comença per D i acaba per W). Com és típic d'aquests escrits plens de semen (perdoneu-me la vulgaritat de l'expressió, però no se m'acudia cap altra imatge tan potent) passaré a mencionar les meves obres preferides.

Un disc: Un? Bé, podria dir que el meu preferit és el doble Blonde on Blonde de 1966, més que res perquè tinc una passió per les obres dobles. Avui dia no es porten tant, i et fan discs llarguíssims, de 50 minuts o més, ficat tot en un CD, amb sons terribles. Amb discos com el que menciono, o el blanc dels Beatles, o mireu, per posar un exemple recent, l'últim de Joanna Newsom (que és triple!), tens tot un viatge, sí, però que pots anar fent per parts i degustant sense haver de tallar pel mig irremeiablement. Com els capítols d'un llibre.

Una cançó: Una? Doncs mireu, en diré tres, i evitaré dir la meva preferida, que com ja he dit, ja en vaig parlar. Us en diré i de variades per a que veieu fins a quin punt està justificada aquesta entrada. La primera It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding) del disc Bringing It All Back Home de 1965. Cançó acústica, molt senzilla sí, però d'una potència increïble i que mai s'ha tornat a sentir. Per no parlar de la lletra, molts sagnem intentant acostar-nos, i no ens surt cap estrofa de l'alçada de "Although the masters make the rules/For the wise men and the fools/I got nothing, Ma, to live up to", per dir-ne una, que no fa justícia tampoc a tota la resta. La segona cançó, avancem en el temps a 1978, anem al disc Street Legal i posem la que l'obre, Changing of the Guards. Aquí sona tota una banda, amb uns acords épics i en Dylan, novament sublim líricament i perquè no dir-ho, melòdicament, la seva veu perfecta, com sempre. I farem un últim salt, aquest més notable, cap a 1997, al disc Time Out Of Mind, també amb el tema que dóna obertura, Love Sick. Una cançó que Bunbury o Nacho Vegas matarien per escriure.

Ja teniu feina, doncs, escoltar el disc i les tres cançons (amb els seus discs pertinents ja que hi sou). Anava dir que els podeu cercar a Spotify, però em sembla que en Dylan no hi és. Però bé, segur que amb l'ajuda de Google podeu trobar coses interessants amb qualitats raonables de so. Jo us recomano que cerqueu per blogs o forums rusos, el futur és allí. Eh, però que no incito ni promoc res... De tota manera, dir-vos que res és comparable a tenir el vinil (doble) de Blonde on Blonde...

Un salut, estimats lectors i oients. Espero poder-vos donar noves notícies aviat.