Sobre "Lamparetes"

Clinex, tampax

Últimament ens surt un disc al mercat i al dia o dos ja hi ha una crítica alabant-lo pels cels o dient que és una absoluta merda. Servidor mateix va fer-ho amb el disc nou de Radiohead (que per cert, cada dia m'agrada més) a la pseudo-revista aquella anomenada Spazz (de carrera gairebé tan caòtica com la de servidor). Però permetin que ho critiqui. Les primeres impressions sempre són precipitades, marcades pel que un esperava trobar i que seran favorables o negatives segons s'acostin a allò o no. Però, molts cops, passat un temps, i amb la ment una mica oberta, o senzillament, no esperant res, sinó deixant-se emportar, podem ser seduïts per allò que ens havia allunyat abans o ens pot cansar allò que ens havia agradat en un principi. O pel contrari, potser se'ns reafirma la nostra primera opinió. La qüestió, doncs, és deixar madurar les opinions, així com s'ha de fer amb tot.

Malgrat aquesta introducció, he de dir que "Lamparetes" em va encantar des del primer moment, però em sento més autoritzat a parlar-ne avui que fa dos mesos, quan va sortir. Si algun canvi d'opinió he patit durant aquest temps, ha estat el fet que primer no m'agradés tant la segona meitat, per a després estimar les dues per igual. Encara que segueixo creient que el millor està en les cinc primeres cançons.

I bé, la cosa és que, tot i que sempre m'han agradat i fet gràcia els Antònia Font, tampoc és que fos allò que se'n diu un fan, com si ho sóc de l'Astre o els macarrons de la meva àvia. "Alegria" i "Taxi" em semblaven bons discs, però una mica allunyats del que m'agrada escoltar (tot i que "Taxi" no tant). Però vaig voler escoltar "Lamparetes", més que res perquè el nou de Manel m'havia decepcionat (i en aquest no he canviat d'opinió tampoc, fer una introducció tan ben parida per acabar dient això... lamentable) i no volia perdre la fe en la música en català d'aquest any. I em va agradar, tot i que amb "Clint Eastwood" vaig pensar "em cago en els ukeleles" (després la fúria se'm va passar, en realitat m'agraden els ukeleles, però aquella decepció que mencionava m'havia emboirat l'oïda. Ara "Clint Eastwood" és de les meves preferides). Potser hagués escoltat el disc un parell de cops més i fi, s'hagués perdut en l'oblit, com desgraciadament passa en un munt de bona música que un no té temps de digerir. Però va voler la sort que m'hagués de passar gairebé un mes amb la mateixa música a l'mp3, fent que escoltés aquest disc (junt amb "Once Size Fits All" de Frank Zappa, que recomano amb fervor) una infinitat de cops, i que no només l'elevés a categoria de disc de l'any, sinó a la primera obra d'Antònia Font que realment mou les meves entranyes i de la qual potser un dia digui "per a fer aquesta cançó vaig estar molt inspirat en els sons d'Abraham Lincoln".

I sí, "Abraham Lincoln" em sembla "la cançó". La primera estrofa de la lletra és màgica: "Es sol ixent com un fil de caliu crema un full de paper/i escampa una taca de llum/que filtra es paisatge/en color lentament,/verd, gris, groc de fulles pansides,/de camps amb espigues i blau de muntanyes", per no parlar del fons musical, que destil·la originalitat per tots els cantons. "Es far de Ses Salines" és un altre gran tema, amb aquell final profundament captivador. O "Islas Baleares" amb aquella tornada que a ningú se li hauria acudit de cantar.

Però per què ha aconseguit enganxar-me tant aquest disc a diferència dels altres de la banda? La veritat, no ho sé. Potser és el fet que em veiés obligat a escoltar-lo durant molts dies seguits (bé, obligat no és la paraula, però és que necessito música per viure). Però en realitat, mogut per la passió d'aquest àlbum, he volgut reescoltar els altres... i no, no em produeixen el mateix efecte. Hi trobo com una maduresa que no s'escolta amb els altres treballs. Una espècie de "saber fer". Un disc fet sense pressions, sense presses, donant els millors resultats possibles.

Què sé jo.

Us deixo amb uns "Minutos musicales" per a que reflexioneu: Antònia Font – Minutos musicales