He trobat pertinent compartir el següent pensament redactat per Artur Bladé i Desumvila (però que podríem dir gairebé dictat pel filòsof i fundador de la Pantologia, Francesc Pujols, durant alguna de les conversacions que aquests van tenir durant el seu exili a Montpeller) perquè és d'una actualitat, trobo, inqüestionable. No estaria pas malament repassar durant la Diada textos com aquest:
"Un ensenyament que podríem extreure amb facilitat de tot el que ja resta dit fóra el de comprendre que l'ànima que ens aguanta, nacionalment és més aguantada, més ferma i més segura que l'ànima individual que aguanta cada català. Car és un fet evident que quan els catalans obliden la seva ànima col·lectiva i es dediquen a actuar pel seu compte, i fins i tot quan actuen lligassats en el clos tancat dels clans polítics, donen al món manta vegada l'espectacle d'un desori integralment perfecte. És per això que Francesc Pujols no s'amaga de dir que té més fe i confiança en Catalunya que en els fills de la nostra terra agafats un per un, a l'extrem que en una conferència pública donada no fa pas gaire anys en una entitat d'Acció Catalana de Tarragona, emportat de l'abrandament patriòtic, va acabat dient: 'Visca Catalunya i morin els catalans!'.
La raó d'aquesta exclamació, gairebé pítica, que corre el perill de semblar forassenyada a certs esperits superficials, cal cercar-la en el fons de la fe i de la confiança de què acabem de parlar. Té encara una altra justificació, i és la d'haver constatat moltes vegades que els catalans, individualment, no solament no s'adonen de l'existència d'una ànima catalana, sinó que es fan un tip de riure quan se'ls explica la missió que aquesta ànima té encomanada per raó de la posició geogràfica que la va engendrar i de la qual arranquen les essències espirituals del nostre poble. Això, però, no ens ha d'estranyar. Políticament Catalunya ha estat un poble tan petit i tan dissortat com gran ha estat i continua essent, geogràficament i espiritual. I cal tal vegada resignar-se pensant que els pobles, com els homes, no ho poden tenir tot i que seria demanar massa que els catalans, després del llarg període de desnacionalització pel qual ha passat Catalunya, després d'haver perdut per complet l'habitut del propi regisme i d'haver ignorat, tret de comptades excepcions, una tradició cultural que és de les més glorioses entre les dels pobles moderns, arribessin de cop i volta a la plena comprensió de la seva ànima nacional per una mena d'il·luminació mística que tindria tots els caràcters d'un miracle d'espatlles a la fe, la qual cosa no s'ha donat mai ni en els bons temps dels miracles incontrolats.
Si a hores d'ara els catalans no ho hem perdut tot ho devem en primer terme a la força de la nostra ànima, que independentment de la voluntat s'arrela i es vivifica en la terra que la produí. Hem pogut persistir doncs, a despit de tot, gràcies a la geografia i al paisatge físic forjador del paisatge espiritual que s'inicia en Ramon Llull i continua florint a través de tots els nostres pensadors. Si de les tres potències de l'ànima, el pensament coneixent n'és la més alta i gairebé divina expressió, el pensament lul·lià és la més alta expressió de l'ànima de Catalunya perquè es proposa de donar al món una ciència certa sobre la qual els homes puguin petjar amb la mateixa seguretat que els catalans trepitgen la terra de Catalunya. Retornem, doncs, a la terra, el mateix en la vida que en la mort que és sempre una major naixença i que la vida de la terra no coneix. Tant és així que quan diem l'ànima que ens aguanta podríem dir igualment la terra que ens aguanta, com si penséssim amb els peus, que són les arrels que ens fan pujar els pensaments fins als cabells, com per les arrels dels arbres puja la saba fins a les fulles.
Per tot el que resta dit, no temem la mort de la nostra ànima per més que alguns catalans s'entestin a desvirtuar-la i aixequin contra d'ella banderes de superstició. Res no hi farà, a fi de comptes, perquè l'ideal lul·lià, que, basat en la ciència, té per finalitat la pau universal i la definitiva comprensió interhumana, vindrà un temps en què s'imposarà. Res no hi farà tampoc que els enemics actuals de Catalunya, els més enemics en aquestes hores, vulguin matar l'ànima i fins la presència dels catalans. Ja durant la guerra civil i internacional contra la democràcia espanyola, havíem proclamat públicament que, encara que els enemics mortals de Catalunya guanyessin la guerra, perdrien el temps. Ara, com abans, enguany com fa segles, podran ésser vençuts els catalans però no venceran Catalunya. El nostre ideal, fill de la terra eterna, restarà sempre per damunt de totes les victòries i de totes les desfetes, perquè aquesta terra tornaria a parir Ramons Llulls per tal que, al seu torn, informessin l'ànima catalana, única com la seva geografia. I si, portada per l'odi a mort que la inspira i la guia, l'Espanya castellana, fermada en el segle XVI, arrasés Catalunya i matés tots els catalans sense deixar-ne ni rastre, al cap d'anys o de segles els qui habitessin, encara haguessin estat arrencats del cor de la mateixa Castella, encara que fossin esclaus i sense ànima, com les bèsties, esdevindrien els homes més lliures del món i tornarien a trobar l'ànima catalana, perquè la terra de la Pàtria els la donaria."
BLADÉ I DESUMVILA, Artur. "L'ànima catalana". Dins: Geografia espiritual de Catalunya : el pensament de Francesc Pujols. Barcelona, Llibres de l'Índex, 2004. p. 79-81.
Bona Diada a tots!
0 comentaris:
Publica un comentari