Pau Flors i Violes

Sam Destral a ShookDown

2012-01-24T01:54:00.000-08:00

Shook Down és una revista digital de Barcelona sobre música i cultura que està molt al dia i té un espectre bastant ampli d'estils. És realment interessant.

Fa poc han estrenat una secció de Bandcamps dedicat a músics novells, i he tingut l'honor de poder ser el segon. Em van fer unes quantes preguntes i aquí teniu els resultats:

http://www.shookdown.es/2012/01/24/02sam-destral/

Són d'agraïr els espais així que permeten donar-se a conèixer i presentar noves propostes. En fi, que gràcies a Shook Down.

Salutacions!

Resum + setlist de dilluns al Macondo

2012-01-19T02:47:00.000-08:00

Doncs podríem dir que gran nit. Bé, era dilluns, sí, hi havia poca gent (però bona!), però podem dir tant en Django Kosovo (segons va comentar) com jo que ens ho vam passar realment bé.

Django Kosovo és l'àlies d'un xicot argentí que toca la guitarra com els més grans i a més té un registre de veu poderosíssim, podent fer tant aviat de Tom Waits com de Robert Wyatt y Tim Buckley junts. Malauradament no te gaires temes propis fets i no hi ha cap espai web on comparteixi els seus treballs. Espero que en un temps es decideixi, ja que és molt bo. Ens coneixem de fa ja un temps a través d'un fòrum musical (responsable de la Revista Spazz) i quan em va dir que passaria per Barcelona no em vaig poder estar de proposar-li fer alguna cosa junts. I dit i fet, gràcies a la gent del Macondo que ens van oferir el seu espai teníem data durant els dies que ell s'estava per la ciutat. Ens vam conèixer personalment diumenge, passant la tarda assajant, i el dia següent mateix mostràvem els resultats. Tant de bo torni ben aviat, i amb moltes cançons pròpies.

Vam començar l'actuació davant de dues persones. I així va ser fins que ens quedaven un parell de peces del repertori assajat. Però llavors va venir un grupet de gent, i bé, a banda de repetir algunes de les cançons ja tocades, doncs ens vam decidir a improvisar uns quants números, amb una bona resposta per part del públic. Moltes gràcies doncs als qui hi eren, al Macondo Bar, i especialment al gran Django Kosovo, que va estar increíble, no només amb el tema propi i les versions que va tocar, sinó pels ingredients que va afegir a les meves cançons que mai crec que tornin a sonar igual.

Els instruments que vam utilitzar van ser: guitarra clàssica elèctrica, guitarra acústica, un pot gran de plàstic, una placa de metall i dos trossos de fusta per picar.

El setlist:

- Any nou
- Hivern
- Noia freda (després la vam repetir)
- Món (la vam repetir també. És una versió bastant diferent a la del EP)
- Mussol
- Moonchild (versió de King Crimson, veu principal: Django Kosovo. La vam repetir, tot i que el primer cop va quedar millor, sobretot la jam final on jugant amb el pedal d'efectes em vaig passar i vam acabar enmig d'un soroll brutal)
- I'll be gone (versió de Tom Waits, veu [increíble] principal: Django Kosovo)
- Alifib (versió i reconstrucció d'un tema de Robert Wyatt, a càrrec completament de Django Kosovo. Després la va repetir i em vaig animar a afegir-li una mica de percussió)
- Yik-yik (tema de Django Kosovo, aviam si l'enregistra algun dia. Molt bo)
- Letztes Biest (am Himmel) (versió d'Einstürzende Neubauten. Aquí vaig cantar, bé, intentar cantar, jo. Django Kosovo li va donar als objectes de percussió que havíem aconseguit)
- Moonshake/Mushroom/Halleluhwah (improvisat, a tots dos ens agrada Can i els vam decidir rendir homenatge a través de tres cançons seves)
- Lorelei (la guitarra que hi va afegir en Kosovo... que gran)
- Ella està morta (no tenia pensada tocar-la, però com que s'havia mort en Fraga s'havia de trencar la solemnitat dels diaris...)
- L'home que va matar l'home que treballava fent de gos (tampoc estava planejada, però mireu, va sorgir)

Les fotos es van fer amb la càmera d'en Django, així que tan bon punt m'arribin seran compartides al Facebook.

I bé, ara a treballar amb l'EP de febrer. Hi ha dues cançons acabades ja (d'escriure, no d'enregistrar), i dues més a mitges (tinc altres cançons però tal com sortien vaig pensar que anaven millor per altres mesos, i clar, queden reservades). A veure que en sortirà... El dissabte 28 de gener toco al Cara B en un esdeveniment organitzat gràcies a en Carles Cuxart, Vol Menor, on a banda d'ell i servidor hi tocaran també els bons De Montier, Elaiza i Albufera. Potser avanço alguna cosa de "Febrer".

Ah, i finalment, curiosament el 13 de febrer és el 50 aniversari de la mort de Francesc Pujols. Genial que coincideixi amb les dates que vaig triar per al llançament de cada EP (gràcies al senyor Guillamino, doncs, per triar el 12). Mereix mil homenatges, així que des d'aquí demano concert especial de Pau Riba, Sisa, Oriol Tramvia, Roger Mas i Quimi Portet. Per favor!

Salutacions!

Els 12 cops de Destral: Gener

2012-01-13T01:15:00.000-08:00

S'anava acabant l'any i veia com "L'home que va matar l'home que treballava fent de gos" s'havia endut la meva creativitat i inspiració. I servidor espera que esperaràs. Llavors el senyor Vol Menor, en el concert que vam compartir al Bar Continental, a Barcelona, m'aconsellava "quan vas passejant, quan ets a casa, a qualsevol lloc, i et ve al cap una estupidesa, corre i grava-t'ho, encara que et sembli idiota, però guarda-ho". I bé, sí, sempre més o menys havia guardat les estupideses que se m'acudien, però moltes quedaven en l'oblit o es perdien. Així que em vaig decidir començar de zero. El fet és que aquestes paraules em van fer deixar d'esperar aquella inspiració perduda i decidir-me a anar-la a cercar. I Deú n'hi do la merda que va sortir. I coi, com m'agradava tota aquella merda. I se'm va acudir, que si anava fent això dia rere dia, el 2012 podia ser un any ben creatiu. I acte seguit em vaig dir: per què no fas 12 discos? Clar, que pensant-ho bé, la decisió final va ser de 12 EPs, que tampoc estem per forçar la màquina d'aquesta forma, a més que potser així el públic (hi ha algú?) ho digereix millor.

Bé, el fet és que aquí teniu "Gener" (sí, el mes va amb minúscula, però és el títol). El primer d'aquests 12 EPs que ompliran aquest 2012, si les circumstàncies no es giren, clar. S'ha d'anar cançó a cançó, EP a EP. Oi? Es tracta d'un EP hivernal, com veureu pels títols i lletres de les cançons, i una mica l'ambient que es respira. És una mica la intenció, que mes a mes vagin canviant els estils i atmòsferes, així com les líriques. A més, també espero que la música vagi evolucionant, per això (i també pel fet que he canviat de programari per enregistrar i encara no me'n surto gaire bé) en aquest "Gener" les cançons són senzilles, despullades (sense deixar els efectes que tan m'agraden i coses per l'estil).

Per què el dia 13 i no el 12, que seria més rodó? En realitat no tenia intenció de llançar-lo cap dia en concret. Però uns dies després de tenir la brillant idea, surt en Guillamino i diu que farà 12 llançaments aquest any! El dia 12 de cada mes! Així que em vaig dir, si ell el dia 12, jo el dia 13! A més, que lo meu no seran llançaments, paraula ambigua, sinó EPs, és a dir, més! No és que em vulgui posar a l'alçada d'aquest gran artista, eh. És com un joc amb algú que ni em coneix, però bé, potser algun dia llegeix això i riu (xD).

Prou xerrameca idiota! Aquí l'EP. Poso l'enllaç a Bandcamp, on es pot escoltar en streaming però també descarregar en bona qualitat d'audio, és més, podeu triar el format. Espero que el gaudiu i que en desitgeu més. Però també espero que sigui el més fluix de l'any.

Any nou, Hivern, Noia freda, Món i Mussol, són els cinc temes que inclou.

http://samdestral.bandcamp.com/album/gener

Salut!

Cartell del concert de dilluns amb Django Kosovo

2012-01-12T02:22:00.000-08:00

Salut!

Un parell de dates a tenir en compte

2012-01-07T07:39:00.000-08:00

La primera és divendres 13 de gener, és a dir, divendres que ve. Hora indeterminada. Seran les bones notícies i novetats que vinc anunciant.

La segona és dilluns 16 de gener. Succeirà això: Sam Destral + Django Kosovo al Macondo Bar. El títol de l'esdeveniment bé podria ser "Qui és Django Kosovo?".

Salutacions!

Any nou

2012-01-02T00:58:00.000-08:00

Aquest any nou

Seré més gran

Aquest any nou

Seré pitjor

Seré més cruel

Amb els demés

Maltractaré

Àvies i nens

Pròximament...

Novetats aviat

2011-12-29T03:51:00.000-08:00

Sí, ben aviat. No res de l'altre món, això sí. Però novetats.

:) Bon any :)

Dissabte a Trilogy Rock

2011-12-23T08:09:00.000-08:00

Abans que res, disculpar-me davant dels seguidors del blog (si encara són vius) i del mateix blog per aquest abandonament injustificat. Estem en temps de piulades i estupideses i a vegades un perd el nord i les ganes d'escriure més de tres ratlles amb sentit. És per això que tal com fa mesos que no actualitzava aquest blog, porto mesos sense acabar cap maleïda cançó. Guaiteu que dic "acabar".

El fet és que potser és hora d'anar per feina, i qui sap si tornant a escriure una mica per aquí, les idees retornen i em fan tornar a escriure una mica per allà. Durant aquests mesos he realitzat algunes actuacions de les quals n'he anat deixant constància al Facebook, tot i que allà tampoc podia esplaiar-me gaire. Vaig estar al Voilà! de Manresa (que va ser l'últim que vaig anunciar per aquí), al Macondo Bar formant part del festival "It's hard to be a saint in the city" organitzat per Johnny Rock'n'Roll, en el qual m'ho vaig passar molt bé. Vaig poder compartir escenari amb The Missing Leech, Dani Parker, Dino Ratso i Oriol Stardust, grans músics tots ells, i va acabar la nit amb en Johnny punxant música de la bona. Una magnífica nit, si senyor. Més tard vaig tocar al Bar Continental, compartint escenari amb en Vol Menor, David DeMontier i novament The Missing Leech. També una nit preciosa, esperem poder repetir l'experiència aviat. I ara farà una setmana vaig estar a La Gramola, de Manresa, participant en un Micro Obert que va organitzar la gent de Trilogy Rock (en Maurici Ribera, que és The Missing Leech, i Ferran Sarrió). I no sé si em deixo alguna cosa.

En resum, tot han estat experiències realment inspiradores i sense les quals segurament ara estaria bastant decaigut per aquesta manca de punteria amb les cançons sobre la qual parlava a l'inici d'aquest escrit. Poc a poc, de totes formes, les peces encaixen, i neixen nous sons, noves paraules (que són les que més costen de sortir). Mentrestant, espero anar gaudint d'experiències com les que he ennumerat. Aquest dissabte, per exemple, serà una oportunitat. En Maurici Ribera i Ferrán Sarrió (el primer un gran músic i tots dos grans persones) m'han convidat a passar per Trilogy Rock, programa de Radio Sant Joan que s'emet tots els dissabtes de 15:00 a 18:00 i parlen sobre música molt bona (per la qual cosa és un honor estar allí). Tocaré alguna cançó i bé, parlarem del que sorgeixi. No sé a partir de quina hora hi apareixeré, però recomano escoltar el programa de principi a fi. Si sou del Bages el trobareu a la freqüència 107.9FM, però si no ho sou, el podeu escoltar en directe al seu web: http://www.trilogyrock.com/ clicant al banner "Escolta'ns ara en directe" dins l'horari esmentat.

I el que deia, espero poder programar aviat noves dates de concerts, intentant que estiguin repartides per Catalunya. Em queda agraïr a totes aquestes persones que m'han acompanyat durant aquestes actuacions, les que ho han fet possible, i també totes les que han donat suport des de diferents espais. Una menció honorífica l'ha de tenir la meva xicota, eterna musa, Sarai Ruiz, qui ha d'aguantar totes aquestes dèries musicals que em passen pel cap.

I acabaré amb una recomanació. He esmentat uns tres o quatre cops a en Maurici, The Missing Leech. L'he conegut fa relativament poc, però es tracta d'una bellíssima persona que valoro molt haver pogut tractar. Però a banda d'això, hi tenim el músic, que també s'està tornant tota una font d'inspiració. Així doncs, mentre la majoria de llistes de revistes musicals s'omplen la boca amb els discs de PJ Harvey, Tom Waits, Fleet Foxes, Kate Bush, Antònia Font i els Manel (d'acord, són bons treballs igualment recomanables) jo us dic que escolteu un altre disc de l'any. "Trompetes a Holanda" és relativament breu, i les cançons d'igual forma, relativament s'assemblen. Però quan l'escoltes un cop i un altre (i a això ajuda molt la brevetat que esmentava així com el fet que puguis connectar amb les melodies ràpidament) es crea tal catarsi sonora dins la ment d'un, que no puc més que agenollar-me i demanar... "tots els formatges són iguals?". Les cançons que més m'agraden són "1998", "Unicors psicodèlics" i "Vora el foc", però tot i això, és un disc per escoltar tot seguit, i un cop darrere l'altre. El podeu escoltar aquí: Trompetes a Holanda

I bé, fins aviat, espero. Fins dissabte a Trilogy Rock!

Bon Nadal i Bones Festes!

EP a Bandcamp

2011-09-12T03:16:00.000-07:00

Ja podeu escoltar el nou EP en streaming des de Bandcamp. Hi falten un parell de temes, les vinyetes de menys de 20 segons. I és que els originals no els vaig guardar (ha-ha, i conscientment), i resulta que no es pot pujar .mp3 a Bandcamp. Però bé, aquí ho teniu:

http://samdestral.bandcamp.com/album/ep

Bandcamp també permet descarregar el disc en qualitat FLAC i altres de menys pèrdua que l'mp3. Això està molt bé.

El 22 de setembre estic tocant al cafè-teatre Voilà, de Manresa. L'entrada és gratuïta. Començo a les 23:00h i és un concert seriós, vull dir, que dura més de 20 minuts. Veurem el que surt.

Salutacions!

"Visca Catalunya i morin els catalans!" / L'ànima catalana

2011-09-11T01:56:00.000-07:00

He trobat pertinent compartir el següent pensament redactat per Artur Bladé i Desumvila (però que podríem dir gairebé dictat pel filòsof i fundador de la Pantologia, Francesc Pujols, durant alguna de les conversacions que aquests van tenir durant el seu exili a Montpeller) perquè és d'una actualitat, trobo, inqüestionable. No estaria pas malament repassar durant la Diada textos com aquest:

"Un ensenyament que podríem extreure amb facilitat de tot el que ja resta dit fóra el de comprendre que l'ànima que ens aguanta, nacionalment és més aguantada, més ferma i més segura que l'ànima individual que aguanta cada català. Car és un fet evident que quan els catalans obliden la seva ànima col·lectiva i es dediquen a actuar pel seu compte, i fins i tot quan actuen lligassats en el clos tancat dels clans polítics, donen al món manta vegada l'espectacle d'un desori integralment perfecte. És per això que Francesc Pujols no s'amaga de dir que té més fe i confiança en Catalunya que en els fills de la nostra terra agafats un per un, a l'extrem que en una conferència pública donada no fa pas gaire anys en una entitat d'Acció Catalana de Tarragona, emportat de l'abrandament patriòtic, va acabat dient: 'Visca Catalunya i morin els catalans!'.

La raó d'aquesta exclamació, gairebé pítica, que corre el perill de semblar forassenyada a certs esperits superficials, cal cercar-la en el fons de la fe i de la confiança de què acabem de parlar. Té encara una altra justificació, i és la d'haver constatat moltes vegades que els catalans, individualment, no solament no s'adonen de l'existència d'una ànima catalana, sinó que es fan un tip de riure quan se'ls explica la missió que aquesta ànima té encomanada per raó de la posició geogràfica que la va engendrar i de la qual arranquen les essències espirituals del nostre poble. Això, però, no ens ha d'estranyar. Políticament Catalunya ha estat un poble tan petit i tan dissortat com gran ha estat i continua essent, geogràficament i espiritual. I cal tal vegada resignar-se pensant que els pobles, com els homes, no ho poden tenir tot i que seria demanar massa que els catalans, després del llarg període de desnacionalització pel qual ha passat Catalunya, després d'haver perdut per complet l'habitut del propi regisme i d'haver ignorat, tret de comptades excepcions, una tradició cultural que és de les més glorioses entre les dels pobles moderns, arribessin de cop i volta a la plena comprensió de la seva ànima nacional per una mena d'il·luminació mística que tindria tots els caràcters d'un miracle d'espatlles a la fe, la qual cosa no s'ha donat mai ni en els bons temps dels miracles incontrolats.

Si a hores d'ara els catalans no ho hem perdut tot ho devem en primer terme a la força de la nostra ànima, que independentment de la voluntat s'arrela i es vivifica en la terra que la produí. Hem pogut persistir doncs, a despit de tot, gràcies a la geografia i al paisatge físic forjador del paisatge espiritual que s'inicia en Ramon Llull i continua florint a través de tots els nostres pensadors. Si de les tres potències de l'ànima, el pensament coneixent n'és la més alta i gairebé divina expressió, el pensament lul·lià és la més alta expressió de l'ànima de Catalunya perquè es proposa de donar al món una ciència certa sobre la qual els homes puguin petjar amb la mateixa seguretat que els catalans trepitgen la terra de Catalunya. Retornem, doncs, a la terra, el mateix en la vida que en la mort que és sempre una major naixença i que la vida de la terra no coneix. Tant és així que quan diem l'ànima que ens aguanta podríem dir igualment la terra que ens aguanta, com si penséssim amb els peus, que són les arrels que ens fan pujar els pensaments fins als cabells, com per les arrels dels arbres puja la saba fins a les fulles.

Per tot el que resta dit, no temem la mort de la nostra ànima per més que alguns catalans s'entestin a desvirtuar-la i aixequin contra d'ella banderes de superstició. Res no hi farà, a fi de comptes, perquè l'ideal lul·lià, que, basat en la ciència, té per finalitat la pau universal i la definitiva comprensió interhumana, vindrà un temps en què s'imposarà. Res no hi farà tampoc que els enemics actuals de Catalunya, els més enemics en aquestes hores, vulguin matar l'ànima i fins la presència dels catalans. Ja durant la guerra civil i internacional contra la democràcia espanyola, havíem proclamat públicament que, encara que els enemics mortals de Catalunya guanyessin la guerra, perdrien el temps. Ara, com abans, enguany com fa segles, podran ésser vençuts els catalans però no venceran Catalunya. El nostre ideal, fill de la terra eterna, restarà sempre per damunt de totes les victòries i de totes les desfetes, perquè aquesta terra tornaria a parir Ramons Llulls per tal que, al seu torn, informessin l'ànima catalana, única com la seva geografia. I si, portada per l'odi a mort que la inspira i la guia, l'Espanya castellana, fermada en el segle XVI, arrasés Catalunya i matés tots els catalans sense deixar-ne ni rastre, al cap d'anys o de segles els qui habitessin, encara haguessin estat arrencats del cor de la mateixa Castella, encara que fossin esclaus i sense ànima, com les bèsties, esdevindrien els homes més lliures del món i tornarien a trobar l'ànima catalana, perquè la terra de la Pàtria els la donaria."

BLADÉ I DESUMVILA, Artur. "L'ànima catalana". Dins: Geografia espiritual de Catalunya : el pensament de Francesc Pujols. Barcelona, Llibres de l'Índex, 2004. p. 79-81.

Bona Diada a tots!

Sam Destral - (2011) - EP

2011-08-28T07:56:00.000-07:00

No és temps per discos.

01. En alguns racons de món encara hi ha esperança (salutacions, Sarai)
02. Introducció desesperada a la vida de Sam Destral
03. Plora
04. Diumenge sardanes
05. Drogues
06. Sense pedres, però sense roses, sense tempestes, però sense calma, sense mort, però sense vida (lletra: Sarai Ruiz i Sam Destral)
07. L'home que va matar l'home que treballava fent de gos
08. Cançó ingràvida (de Quimi Portet)

A no ser que s'indiqui el contrari, totes les cançons escrites, música i lletra, per Sam Destral.

Curiosament té el mateix nombre de cançons que LP de l'any passat, però dura uns deu minuts menys. Les cançons que apareixen que ja coneixíeu (la 6 i la 7) són lleugerament diferents. Inclou un homenatge final al mestre Quimi Portet, l'Astre. Espero que no us espanti "Diumenge sardanes", peça central del disc. No us l'heu de prendre literalment. No hi ha single.

Vull demanar un minut de silenci per les cançons que han estat sacrificades pel camí.

Espero que us agradi, tot i que ha estat una tria precipitada. La veritat, volia fer net. És a dir, presentar aquestes cançons com fos, i començar de nou, cercant altres horitzons (pujant muntanyes, abaixant-me els cels... oi?).

LINK: Sam Destral - (2011) - EP

I a vegades no ens en sortim...

2011-08-07T06:19:00.000-07:00

Els nombrosos fans i seguidors d'aquest blog fa dies que es deuen estar preguntant "on és l'esperada segona demo de llarga duració de Sam Destral, que se'ns va prometre per finals de juliol? Serà un engany? Serà que no hi ha cançons noves? Serà que està acabat?".

Acabats ho estem tots, senyores i senyors, però de cançons sí que n'hi ha. La veritat és que tampoc he passat molt temps assajant-les, però els cops que he tractat d'enregistrar-les, m'ha resultat impossible. L'edat ens torna exigents? O potser és allò de que potser va sent hora d'actualitzar el meu programari, així com el PC (o assajar més, clar). O també enviar alguna demo a alguna discogràfica i... qui sap. De moment, seguir composant i intentant de gravar el que tenim.

També he de dir que Sam Destral ha estat una mica aparcat, degut a la necessitat de tot ciutadà, que és la de treballar per a obtenir diners. A l'inrevés del mestre, Francesc Pujols, qui deia que necessitava tenir diners per a poder treballar. Bé, en el meu cas també seria així, però servidor no té la sort (ni la grandesa) del mestre. Tampoc em puc queixar. Us he de confesar que sóc bibliotecari, i de fa una setmana que tinc la sort de portar la Biblioteca del meu poble. Aquell poble misteriós que mai he revelat. És una bona oportunitat, trobo i pot donar lloc a un ressorgir proper, amb més força, d'en Sam Destral (així com també una oportunitat per a pujolsitzar la població amb iniciatives que s'estan emprenent).

Pel moment, seguim amb les actuacions curtes i espaiades. Una d'elles és el 19 d'aquest mes, agost, i és a Tarragona, a la Plaça dels Sedassos, amb motiu del III Concurs Internacional de Cantautors Jordi Francolí, que comença a partir de les 20. Només començar tocarà el cantautor Vol Menor, músic que he conegut gràcies al Sona 9 (on esperem que The Missing Leech arribi lluny), el qual us recomano escoltar i veure si teniu oportunitat. Servidor tocarà cap allà les 21 i tocarà les noves cançons que no pot enregistrar. Si no recordo malament, el poeta i blogaire Joan-Josep Miracle Amat, va ser qui em va suggerir la inscripció al concurs. Li ho agraeixo.

Finalitzaré dient que, fins aviat. Etc. I que salut.

Sobre "Lamparetes"

2011-06-13T00:53:00.000-07:00

Clinex, tampax

Últimament ens surt un disc al mercat i al dia o dos ja hi ha una crítica alabant-lo pels cels o dient que és una absoluta merda. Servidor mateix va fer-ho amb el disc nou de Radiohead (que per cert, cada dia m'agrada més) a la pseudo-revista aquella anomenada Spazz (de carrera gairebé tan caòtica com la de servidor). Però permetin que ho critiqui. Les primeres impressions sempre són precipitades, marcades pel que un esperava trobar i que seran favorables o negatives segons s'acostin a allò o no. Però, molts cops, passat un temps, i amb la ment una mica oberta, o senzillament, no esperant res, sinó deixant-se emportar, podem ser seduïts per allò que ens havia allunyat abans o ens pot cansar allò que ens havia agradat en un principi. O pel contrari, potser se'ns reafirma la nostra primera opinió. La qüestió, doncs, és deixar madurar les opinions, així com s'ha de fer amb tot.

Malgrat aquesta introducció, he de dir que "Lamparetes" em va encantar des del primer moment, però em sento més autoritzat a parlar-ne avui que fa dos mesos, quan va sortir. Si algun canvi d'opinió he patit durant aquest temps, ha estat el fet que primer no m'agradés tant la segona meitat, per a després estimar les dues per igual. Encara que segueixo creient que el millor està en les cinc primeres cançons.

I bé, la cosa és que, tot i que sempre m'han agradat i fet gràcia els Antònia Font, tampoc és que fos allò que se'n diu un fan, com si ho sóc de l'Astre o els macarrons de la meva àvia. "Alegria" i "Taxi" em semblaven bons discs, però una mica allunyats del que m'agrada escoltar (tot i que "Taxi" no tant). Però vaig voler escoltar "Lamparetes", més que res perquè el nou de Manel m'havia decepcionat (i en aquest no he canviat d'opinió tampoc, fer una introducció tan ben parida per acabar dient això... lamentable) i no volia perdre la fe en la música en català d'aquest any. I em va agradar, tot i que amb "Clint Eastwood" vaig pensar "em cago en els ukeleles" (després la fúria se'm va passar, en realitat m'agraden els ukeleles, però aquella decepció que mencionava m'havia emboirat l'oïda. Ara "Clint Eastwood" és de les meves preferides). Potser hagués escoltat el disc un parell de cops més i fi, s'hagués perdut en l'oblit, com desgraciadament passa en un munt de bona música que un no té temps de digerir. Però va voler la sort que m'hagués de passar gairebé un mes amb la mateixa música a l'mp3, fent que escoltés aquest disc (junt amb "Once Size Fits All" de Frank Zappa, que recomano amb fervor) una infinitat de cops, i que no només l'elevés a categoria de disc de l'any, sinó a la primera obra d'Antònia Font que realment mou les meves entranyes i de la qual potser un dia digui "per a fer aquesta cançó vaig estar molt inspirat en els sons d'Abraham Lincoln".

I sí, "Abraham Lincoln" em sembla "la cançó". La primera estrofa de la lletra és màgica: "Es sol ixent com un fil de caliu crema un full de paper/i escampa una taca de llum/que filtra es paisatge/en color lentament,/verd, gris, groc de fulles pansides,/de camps amb espigues i blau de muntanyes", per no parlar del fons musical, que destil·la originalitat per tots els cantons. "Es far de Ses Salines" és un altre gran tema, amb aquell final profundament captivador. O "Islas Baleares" amb aquella tornada que a ningú se li hauria acudit de cantar.

Però per què ha aconseguit enganxar-me tant aquest disc a diferència dels altres de la banda? La veritat, no ho sé. Potser és el fet que em veiés obligat a escoltar-lo durant molts dies seguits (bé, obligat no és la paraula, però és que necessito música per viure). Però en realitat, mogut per la passió d'aquest àlbum, he volgut reescoltar els altres... i no, no em produeixen el mateix efecte. Hi trobo com una maduresa que no s'escolta amb els altres treballs. Una espècie de "saber fer". Un disc fet sense pressions, sense presses, donant els millors resultats possibles.

Què sé jo.

Us deixo amb uns "Minutos musicales" per a que reflexioneu: Antònia Font – Minutos musicales

Any 70 d.D.

2011-05-24T01:02:00.000-07:00

Sí, estupideses dignes de groupie però es pot dir que gairebé ho sóc d'aquest gran senyor, així que el blog n'havia de fer ressò d'aquesta efemèride.

Felicitats, doncs, a en Bob Dylan pels seus setanta anys. Un personatge, que no ha estat mai activista ni defensor dels drets humans, per molt que es digui. No, Dylan ha estat sempre, únicament un poeta, i després músic, és clar. Sempre, fins i tot quan cantava les veritats de Blowin' in the wind, i també quan va versionar nadales tradicionals fa un any i poc. Un poeta, com Baudelaire, com T.S. Eliot, com Francesc Pujols (havia de fer-ne menció, hehe). Un músic com... com ell mateix, i és que encara és hora que senti a algú fer una cançó com Just Like Tom Thumb's Blues, per no dir la típica que diria jo sempre, la meva preferida a la qual ja li vaig dedicar una entrada fa temps aquí (una pista, comença per D i acaba per W). Com és típic d'aquests escrits plens de semen (perdoneu-me la vulgaritat de l'expressió, però no se m'acudia cap altra imatge tan potent) passaré a mencionar les meves obres preferides.

Un disc: Un? Bé, podria dir que el meu preferit és el doble Blonde on Blonde de 1966, més que res perquè tinc una passió per les obres dobles. Avui dia no es porten tant, i et fan discs llarguíssims, de 50 minuts o més, ficat tot en un CD, amb sons terribles. Amb discos com el que menciono, o el blanc dels Beatles, o mireu, per posar un exemple recent, l'últim de Joanna Newsom (que és triple!), tens tot un viatge, sí, però que pots anar fent per parts i degustant sense haver de tallar pel mig irremeiablement. Com els capítols d'un llibre.

Una cançó: Una? Doncs mireu, en diré tres, i evitaré dir la meva preferida, que com ja he dit, ja en vaig parlar. Us en diré i de variades per a que veieu fins a quin punt està justificada aquesta entrada. La primera It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding) del disc Bringing It All Back Home de 1965. Cançó acústica, molt senzilla sí, però d'una potència increïble i que mai s'ha tornat a sentir. Per no parlar de la lletra, molts sagnem intentant acostar-nos, i no ens surt cap estrofa de l'alçada de "Although the masters make the rules/For the wise men and the fools/I got nothing, Ma, to live up to", per dir-ne una, que no fa justícia tampoc a tota la resta. La segona cançó, avancem en el temps a 1978, anem al disc Street Legal i posem la que l'obre, Changing of the Guards. Aquí sona tota una banda, amb uns acords épics i en Dylan, novament sublim líricament i perquè no dir-ho, melòdicament, la seva veu perfecta, com sempre. I farem un últim salt, aquest més notable, cap a 1997, al disc Time Out Of Mind, també amb el tema que dóna obertura, Love Sick. Una cançó que Bunbury o Nacho Vegas matarien per escriure.

Ja teniu feina, doncs, escoltar el disc i les tres cançons (amb els seus discs pertinents ja que hi sou). Anava dir que els podeu cercar a Spotify, però em sembla que en Dylan no hi és. Però bé, segur que amb l'ajuda de Google podeu trobar coses interessants amb qualitats raonables de so. Jo us recomano que cerqueu per blogs o forums rusos, el futur és allí. Eh, però que no incito ni promoc res... De tota manera, dir-vos que res és comparable a tenir el vinil (doble) de Blonde on Blonde...

Un salut, estimats lectors i oients. Espero poder-vos donar noves notícies aviat.

Però com puc ser tan atractiu?

2011-05-15T03:47:00.000-07:00

Passejant pel caos, que han deixat els guerrers
Pugem una muntanya de carn i excrements
Per un altiplà... d'herba... arbres verds...

vius d'amor...

La figura d'un jove, assegut vora un riuet,
Classificada com "Carn de Porc" per algun carnisser
(Sí, ets tu)

La Seguretat Social, s'ha fet càrrec del noi
Observem, reverentment, com Narcís es transforma en una flor.

...

Una flor?

Traducció/Adaptació de "How I Dare Be So Beautiful?", fragment indispensable de l'épic tema "Supper's Ready", de Genesis

Hola blog. Una anècdota

2011-05-13T10:13:00.000-07:00

Aquest matí he entrat a blogger tot disposat a escriure, després de gairebé tres (pensava que n'eren dos!) mesos sense donar senyals. I em trobo que no funciona. Després d'informar-me una estona, veig que vaig fer bé de no escriure, ja que es veu que s'han esborrat alguns escrits a partir de l'11 de maig sense voler (diuen). El fet és que ara veig que ja sembla arreglat i he decidit escriure el que tenia pensat.

En fi, resulta que fa uns dies, un article-entrevista a Puntí de l'Ara (aquest exactament, només es pot llegir si et registres al Premium, i sí, em vaig registrar només per llegir-lo. Només es poden llegir tres articles al dia si ho fas gratuïtament, però ja està bé, no crec que en gaires diaris sigui fàcil de trobar més de tres articles interessants al dia) i una conversa per mail amb Oriol Stardust sobre actuar a les meves terres, em van fer recordar la curiosa anècdota, sobre una de les meves primeres actuacions "serioses", l'estiu de farà dos anys. L'escenari, el meu poble, que no diré, ja que es troba en qualsevulla de les biografies autoritzades que corren per les diferents pàgines de concursos on m'he inscrit. La situació: fent de teloner a una banda, que tampoc diré, perquè m'agraden els secrets i perquè tampoc els vull mesclar en l'assumpte. En aquells temps el meu repertori era limitat, acabava de compondre "Res no és mesquí", "Una nit", "El dia dels morts", però encara no les tocava. "(Sense títol)" existia ja, en una versió molt (molt) primitiva, però no tenia títol encara (!). Tocava "Oh Maria", i alguns altres temes que tinc pensats recuperar, i el meu estimat públic em va xiular. Primer em van dir que toqués quelcom més animat, i al fer-ho, em van dir que marxés. Vaig acabar amb allò que en diuen un "fade-out" extremadament sorollós, i dirigint-me al públic em vaig acomiadar "aneu-vos-en tots a la merda". Més aviat, amb accent d'allà "neu-ton tots a la merda". Vaig baixar de l'escenari feliç, era la meva primera polèmica.

Poc després agafaria la guitarra i gravaria els temes esmentats i em diria "osti, ets cantautor! És més, ets un cantautor lo-fi!" i naixeria aquest bloc, i faria uns dos o tres concerts per any. Van ser paraules lletges, sí, però em dic "ho tornaries a fer?" i em responc "I tant! I aquesta vegada no marxaria de l'escenari, fins i tot seguiria tocant després de les paraules gruixudes, coi!".

Espero que aquesta divertida (per a mi almenys) anècdota no em produeixi el rebuig de les masses. Espero, també, que no afecti als jurats del Sona 9, que aquest any afronto amb un xic més d'esperança (oh, si em seleccionen per la primera ronda, em compro una samarreta, ho prometo!). El que passava és que jo cercava (com avui dia) sense trobar, el meu públic. Ara ens hi acostem, una mica, una mica.

En fi, "com van la cosa de fer cançons i tot això?" us deveu preguntar. Ja vau poder escoltar "L'home que va matar l'home que treballava fent de gos". Deia que no estava acabada, però crec que aniré més enllà, la tornaré a enregistrar de cap a peus. Un dia d'aquests potser em compro un micròfon i tot. Després, tinc uns 4 o 5 temes nous més, i uns 4 o 5 temes vells que m'agradaria recuperar (allò que deia abans) i reescriure. "Ens haurem d'esperar molt per escoltar-ho?", home, jo crec que potser fins al juliol, com el de l'any passat eh. Això sí, si els del Sona 9 es portessin bé, llavors sí que faríem les coses ben fetes, tot i que us hauríeu d'esperar una mica més! "Llavors ens veiem al juliol..." Ehem... sí. Bé, això no ho deixaré mort, ja diré cosetes en aquest blog, que l'enyorava molt.

I pròximament: La història de quan els de l'Enderrock trucaven a en Sam Destral per dir-li si volia posar publicitat al seu web i revista i el tonto els deia que no! I és que no tenia calers, ni es prenia seriosament el noi.

Moltes gràcies per l'atenció, ens veiem aviat!

PS. Avui és el concert d'en Puntí d'inauguració de la seva nova etapa, per dir-ho d'alguna manera. Al Luz de Gas, amb n'Antonio Fidel i Juan Carlos García. S'olora en Portet per tot arreu, i això em fa lamentar encara més no poder-hi ser. I el disc, que no surt fins la tardor... ja pot ser triple!

Jo també he...

2011-02-16T12:22:00.001-08:00

...dormit a l'alba. Sota una olivera, i coi, em creia a resguard.

Res, la meva cançó preferida de Lluís Llach d'avui. Sento no poder actualitzar això gaire sovint, encara menys que abans, que ja era poc. Això no és bo de cara a aconseguir seguidors, imagino. Però no s'hi pot fer res, esperem en unes setmanes, o un mes, o així, que el bloc reneixi amb cançons noves (que hi són). De moment ja hi ha artistes interessants que han tret nous treballs... els voleu sentir? Són Nacho Vegas, amb "La zona sucia", Christina Rosenvinge, amb "La joven Dolores" (aquest està a Spotify i és bastant bo) i el de Radiohead està al caure, així com el dels Manel, tot i que no diuen res. També Hitman's Heel, del baixista d'Einstürzende Neubauten, Alexander Hacke, que surt aquest divendres. Aquest any sembla carregat, i ja veureu quan estigui apunt el nou de Sam Destral :D

En fi, us deixo amb en Llach, atenció a l'èxtasi final:

Un vídeo del Macondo

2011-01-31T10:33:00.000-08:00

Això és un tast de les noves cançons que prepara Sam Destral per al proper "disc" o "àlbum" (sí, això seria més adequat). En va tocar algunes al Macondo Bar, el 17 de gener, i les tocarà novament (i potser alguna altra) al Pla de la Calma, Cardedeu, el 25 de febrer. I per allà el setembre, a Manresa, tot i que s'esperen més actuacions entremig.

Pel que fa als nous temes, només es va enregistrar aquest:

Que conté les següents paraules:

I la vaig sentir cantar
Ben aprop meu, no podia tornar enrera
M’hi vaig començar a acostar
Allunyant-me poc a poc de la carena

La vaig veure em vaig enamorar
Ella va fugir, i jo començava a odiar-la
Però al moment va tornar a cantar
I sense pensar, jo ja tornava a cercar-la

Al final de la foscor...
Llum

I vaig veure els blaus ulls
El seu rostre m’obligava anar a agafar-la
I em vaig plantar al seu davant
I ella seguia cantant, immaculada:

“Lalalalal...”

I al darrere crits, que em volien fer tornar
“No us conec de res, deixeu-me, torneu a casa”
“Per favor amor, pots deixar ja d’escoltar-la”
Però no podia pas, no, ni tampoc de contemplar-la

Sorolls estridents, molts cops i el món s’acabava al meu darrere
L’últim que vaig veure van ser uns ulls roigs en lloc dels blaus d’ella
Foscor i fum és tot el que des de llavors se’m deixa veure
I la meva existència es manté pel cant de la sirena...:

“Lalalala....”

L'autor diu que se sent mig orgullós d'aquesta peça. Aviam com quedarà enregistrada amateurment. Ah, s'ha actualitzat la "biografia" de l'autor, a mà dreta.

Passeu uns bons dies, amics. Fins aviat.

Es comunica...

2011-01-06T12:55:00.000-08:00

... que el pròxim 17 de gener, dilluns, Sant Antoni per cert, patró dels animals curiosament, Sam Destral oferirà un concertet on defensarà en directe moltes de les cançons que s'han sentit per aquí, així com en presentarà algunes de noves, que també se sentiran per aquí si tot va bé algun dia d'aquests. L'actuació serà al Bar Macondo, de Barcelona, un deliciós local especialitzat en concerts acústics, situat al carrer de Conca, 21, prop de la parada del metro L5 Camp de l'arpa, per aquells qui pogueu assistir.

I això, què més dir? S'espera que hagueu gaudit d'uns bons Reis, si els celebreu, i sinó, d'un bon dia, bé, queda entés que el bon dia es desitja a tothom. I com que ja està tot dit, doncs apa siau.

Plora

2011-01-04T03:07:00.000-08:00

Plora, plora, dolça amiga
Vull que ploris amb horror
Per això pensa en la imatge
d'un innocent nadó mort

Any nou?

2011-01-02T06:57:00.001-08:00

Veient els propòsits de les masses i el que els mitjans de comunicació vènen, em costa de creure que estem al 2011. Entrem en un nou any, amb un nou govern, però amb les mateixes pretensions de sempre: el diner, i com aconseguir-lo. Dreta i esquerra només varien en la forma d'aconseguir-lo, però està clar que és el primer. La cultura és tan sols una forma de moure el diner, així com l'educació, i fins i tot ara ho és el sentiment nacional. M'agradaria dir que, abans que una màquina de fer i aconseguir diners, sóc un músic català, però no, això va després, es veu.

En fi, de diners no en faig molts amb això, però aquí estem i aquí seguirem. Bon any!

Primer conquerirem Manhattan, i després l'Electricitat

2010-12-20T01:34:00.000-08:00

És molt lleig, que després de les tristes pèrdues en el món musical de la setmana passada, servidor no diguès res. Així, que he de fer un mea culpa i redimir-me, dedicant aquesta entrada als dos grans artistes desapareguts. La mort d'un d'ells, s'ha sabut fins i tot per les notícies de la sopa, la de l'altre, l'he sabut per casualitat. Curiosament, els dos són reinventors d'estils, i igual d'importants.

Comencem:

Enrique Morente, se'n va el dia 13. Se n'ha parlat molt, així que no puc dir res més. Sol això:

Mai he estat seguidor del flamenc, pero fusions així, hereves de "La leyenda del tiempo" de Camarón, em deixen bocabadat. Mai acabaré de digerir del tot els coros de les noies, però s'ha de dir que es tracta d'una gran interpretació. I és que cal valor per agafar a Cohen i reconvertir-lo en una peça així, i sortir-se'n!

Don Van Vliet, conegut en el món de la música com a Captain Beefheart, amic del també difunt Frank Zappa, amb el que va grabar un disc i hi va participar en altres. Però el millor és la seva pròpia discografia. Discs com Safe As Milk o Trout Mask Replica van reinventar d'arrel el blues. Després de treure el seu últim treball als anys 80, es va retirar i dedicar a la pintura. Ens va deixar el 17 de desembre, divendres. En aquest cas, les paraules també sobren, i la millor forma d'homenatjar-lo és escoltant peces com aquesta:

És el cicle de la vida terrenal, però deixant la seva música, han aconseguit fer-se immortals. És al que tots aspirem d'alguna forma.

Per aquestes festes: Cant de Nadal en Do (de pit)

2010-12-07T07:09:00.000-08:00

La ja anunciada i tant esperada nadala de Sam Destral ha arribat. És possible que se li estreni vídeo, però això no serà fins al Nadal mateix. Però clar, com que la gent s'ha d'anar sabent la lletra, i això que es diu, la cançó surt amb antelació, així que s'esperarà de tots vostès, lectors i lectores, oients i... bé, oients en general, que quan esteu dinant amb les vostres famílies, o amb una família de pagament, o fins i tot sols, alceu les vostres veus i canteu aquesta nadala, feta religiosament, amb amor i amb l'intenció de ser una espècie d'hereva del "Cant dels ocells", clar que per un altre camí.

Link de descàrrega, on hi ha una bonica portada i està en una qualitat acceptable:
Cant de Nadal en Do (de pit)

Link en streaming, i des d'on també es pot descarregar, però només la cançó:
Música Lliure

Cant de Nadal en Do

Qui és Totpoderós?
Qui fa ballar els àngels?
Qui rega les flors?
Déu nostro Senyor!

Qui cura els doctors?
Qui dorm amb les monges?
Qui mana als rectors?
Déu nostro Senyor!

I un dia a Betlem,
Va fer néixer el seu fill
Un dia a Betlem,
Al bell mig dels fems!

I uns pastorets jueus
Trobaren uns àngels
Van dir “Gent, què feu?”
“Ens ha enviat Déu”

I els pastors van fer
“Voleu botifarra?”
Però l’àngel Gabriel
Va fer afinar veus

“Jesuset és nat!”
Cantaren els àngels
“Jesuset és nat!”
El Senyor ha arribat!

I en un establet
Mugien les vaques
Josep treia llet
Per al seu fillet

I seia al costat
La santa Maria
I un ruc català
I el nen Jesús nat

I què li darem?
Cantava la mare
I què li vols dar?
Un bon tros de pa!

I van venir uns reis
Que no són els pares
Amb un caganer
‘naven cagant llets

I van matar un gall
Per fer una gran festa
I a la tia Pepa
Li’n van fer un bon tall!

I àngels i pastors
Van fer botifarres
I àngels i pastors
Van fer-se un bon mos

I això és el Nadal
O això és el que diuen
I així l’hem trobat
I així quedarà

I el ‘nem celebrant
Dient “no ens agrada”
I el ‘nem criticant
Així ‘nem passant

Però els progres i els guais
Tots passen pel tubo
Els progres i els guais
També es fan regals!

Moltes gràcies, i bones festes, ens veiem aviat. Salut!

El dia dels morts (Alel·luia)

2010-11-01T04:35:00.000-07:00

No, no es tracta d'una apologia del dia d'avui, més aviat es tracta de pures arts propagandístiques. L'any passat no me'n vaig adonar de lo adequada que era aquesta cançó per al dia de Tots Sants, se'm va passar, però avui no es repetirà l'error.

Així doncs, des del bloc Pau Flors i Violes (que per a la resta de la península es Pablo Flores y Violas) s'envia la proposta de fer de "El dia dels morts (Alel·luia)", cançó de l'EP que porta el mateix nom que el bloc, l'himne oficial català d'aquest dia.

Seria agradable veure els nens pels carrers picant junts de mans i pintant un quadre i una cançó, alçant-se i ballant perquè és el dia dels morts. Alel·luia, alel·lu, alel·luia.

Així doncs, a difondre-la!

Escolta-la en streaming o descarrega-la (per a fer vídeos de les teves festes gòtiques i demés) a Música Lliure:

http://www.musicalliure.cat/media/files/Samdestral/483

També la podeu obtenir amb les seves companyes de l'EP esmentat, fent clic a l'enllaç que trobeu a mà esquerra, a dalt de tot. O veieu? Maco, eh?

Piquem junts de mans i pintem un quadre, una cançó
Alcem-nos i ballem, que avui és el dia dels morts
Avui és el dia dels morts

T'he mirat, no sé pas com em lliga
Per tu jo cantaria una cançó de pau i alegria

Vull ser el teu esclau cada nit
El teu poeta el teu sospir
La teva calma, el teu amor
La teva vida, el teu sol

I m'has mirat, no sé pas com lligar-ho
Per tu jo, si cal, mato
Sóc feliç amb tu!

Alel·luia, alel·lu, alel·luia
Alel·luia, alel·lu, alel·luia

Piquem junts de mans i pintem un quadre, una cançó
Alcem-nos i ballem, que avui és el dia dels morts
Avui és el dia dels morts

A tot això, passeu un bon dia tots (els sants).

Correcció: Resulta que el dia dels difunts és demà, el dia 2, així que correm la reclamació un dia.

Sense pedres, però sense roses, sense tempestes, però sense calma, sense mort, però sense vida

2010-10-02T03:55:00.000-07:00

Un nou tema que possiblement s'inclourà en un EP pròxim on crec que faré algunes versions dels meus artistes preferits.

Abaixeu una mica el volum després del tercer "Sense pedres..." ja que ve una part de "Trash Metal" ensordidor... era necessari per a acabar de fer rústica la cançó.

La lletra està feta a partir d'un poema-escrit de Sarai Ruiz, perfecta musa.

Estàs cansada de perdre, ja no vols jugar
Vols trencar tots els esquemes, depurar la ment
I viure la vida, sense regles, sense cap llei...

Agafa les teves coses, comença el camí
Cap aquell vell bosc verge que has de descobrir
On t'hi voldries perdre, oblidant el dia i la nit...

Sense pedres,
però sense roses,
sense tempestes,
però sense calma,
sense mort...
però sense vida

Així doncs apuja muntanyes i baixa't els cels
Regira les nits, horitzons, cada racó de mar
I cerca ser lliure, més enllà per poder-ho ser aquí...

Sense pedres,
però sense roses,
sense tempestes,
però sense calma,
sense mort...
però sense vida

I arriba a la fi dels teus dies i digue'm que has vist
Si viure per viure la vida t'ha fet més feliç
Si adormint el teu cor aconsegueixes forjar-te un destí

Sense pedres,
però sense roses,
sense tempestes,
però sense calma,
sense mort...
però sense...

Així, si mai canvies de parer, vine a viure amb mi
I surt d'aquell lleig hivernacle de somnis incandescents
Saps que tindràs... una autèntica història d'amor

Plena de pedres,
però amb mils de roses,
patint tempestes,
dins de la calma.
Viurem la mort...
per trobar la vida.

ENLLAÇ: Sense pedres, però sense...

En streaming a Música Lliure: http://www.musicalliure.cat/media/files/Samdestral/859

Salut!

PS. Vaig poder veure en Quimi Portet a les festes de la Mercè. Llàstima que no m'hi vaig poder amistançar, el vaig veure desaparèixer... :(

Un any de Pau Flors i Violes!

2010-09-17T03:07:00.001-07:00

Se'm va passar, però el passat 12 de setembre va fer un any que el bloc de Sam Destral corre pel món. Pau Flors i Violes (i sí, sense comes) ha sigut seu del naixement del personatge i espera que en els següents anys aquest creixi amb ell.

Com sempre succeeix en esdeveniments per l'estil, farem recapitulacions i propòsits.

En fi, durant el darrer any 4 enregistraments (agrupats vull dir) de Sam Destral han vist la llum aquí, i no els ha anat tan malament com s'esperava. Els podeu trobar a mà esquerra, però us els recordaré:

- Pau Flors i Violes : El primer, i el més espontani. Aquí neix en Sam Destral, que tot i no ser les seves primeres cançons enregistrades, si eren les primeres en sortir sota aquest nom i en definir una espècie d'estil. 76 persones l'han descarregat, és el més famós!
- 21.1 : Una mica enganyós, ja que gairebé totes les cançons ja les havia compartit abans, però s'havien d'agrupar d'alguna forma. "Ella està morta" va causar sensació, i fins i tot per BTV s'hi va veure. 63 descàrregues!
- Electrorcisme : L'EP instrumental. Potser pocs cops tocaré alguna cosa en directe d'aquí, però el gran seguidor del bloc el considera el millor. Bé per ell! 30 descàrregues, però és que és jove encara.
- Sam Destral : El primer llarga durada. Encara no s'ha tret tot el potencial d'ell, aviam si torno a fer algun concertet i presento la versió acústica de "Pots?" i mostro al món "(Sense títol)" i "Lorelei" novament. 42 descàrregues, per ser el més recent no está malament.

Que més ha passat? Bé, un seguidor més o menys constant, el gran P-CFACSBC2V. I espero que més lectors anònims... S'ha de potenciar més la difusió del bloc, està clar, però no trobo el moment d'anar a comentant a tot bloc... es treballarà!

I ara, els propòsits:

- Arribar a un nombre de concerts que es puguin considerar "gireta".
- Tocar a la província de Lleida. He tocat a Tarragona, Barcelona i fins i tot Girona (Salitja), em falten les terres de ponent.
- Que algú més saludi al bloc :D
- Escriure unes 1000 cançons i compartir-ne la meitat. I que almenys 10 siguin bones, clar.
- Amistançar-me amb en Quimi Portet. Sí, El Sobrino del Diablo volia ser el teloner, però l'amistat és millor. Geni. De moment la tasca a complir és assistir a algun concert més d'ell i no cridar gaire, no fos cas que comencés l'amistat amb odi.
- Professionalitzar l'equip rudimentari d'enregistrament. S'està treballant.
- Tocar la mandolina.
- Fer una oda a la vida. "Ella està viva" per exemple.
- Aprimar la guitarra.
- Guanyar la creu de Sant Jordi. Sobretot!

En fi, salutacions als lectors, als descarregadors i a Ramon Llull. Gràcies a vosaltres Pau Flors i Violes és un lloc millor ;)

Viasona

2010-09-14T03:57:00.000-07:00

Aquest projecte d'enciclopèdia de tota la música en català s'ha guanyat un lloc al meu cor al trobar-m'hi per casualitat:

Sam Destral a Viasona

Sí, ja tinc un lloc dins el panorama. L'única pega és que algunes lletres de cançons no són correctes... però bé, és una prova de que algú s'ha estat a escoltar-les i intentar transcriure-les. Se'ls enviaran les rectificacions, això sí. Ah, i es dirà que posin l'últim enregistrament, l'elapé.

En fi, el que toca és: anar a la pàgina i posar cinc estrelletes a tots els discs, jajaja (lamentable).

Salutacions!

Quitèria

2010-09-09T01:58:00.000-07:00

No, no es tracta d'un bloc de fans d'en Quimi Portet, malgrat que la majoria de les entrades d'Amors Musicals siguin per ell. Tampoc és que Sam Destral sigui un obsessiu (bé, vull dir d'aquells per anar a la presó), senzillament es tracta d'admiració sana (tot i que aquesta introducció sigui insana).

En fi, el nou clip de Quimi Portet em fa preguntar: "que se n'ha fet del seu bloc?" I també: "la realitzadora del clip... ha vist el meu de Le vin de l'assassin o resulta que tenim idees similars?". Sigui com sigui, genial tema i un clip, com tots els seus, astral.

Atenció al hàmster, diuen que va anar a Cuba.

Tercer número de la revista Spazz!

2010-08-31T01:46:00.000-07:00

El mes de juliol no es va dir res: sí, Spazz descansava. Un descans necessari per a sortir amb el titànic especial sobre el Britpop per a aquest mes d'agost (que finalitza i per tant es gaudirà durant el setembre).

En fi, molts articles, moltes opinions, tot un plaer. A continuació es llisten els articles en els quals servidor hi participa, perquè ja se sap, l'ego sempre ens acaba podent:

- Article on mostro la meva simpatia pel gènere
- Parlant d'un disc d'Oasis
- Parlant d'un disc de Blur
- Parlant d'un disc de The Auteurs (bona banda)

Això sí, hi ha molts més articles, cadascun d'ells més interessant que l'anterior, amb opinions contrastades que segur no us deixaran indiferents. És per això imprescindible no perdre's la portada:

http://spazz.netai.net/index.html

En fi, diuen que el quart número serà fins i tot millor. Acabeu de gaudir l'últim dia d'agost.

Le vin de l'assassin, segon single

2010-08-18T03:41:00.000-07:00

Primerament, una versió així podria haver aparescut en el disc, però la versió acústica amb guitarra solista esbojarrada semblava transmetre millor la bogeria del tema. A més, deixava lloc a guardar l'altra versió per a "llançar-la" al públic un temps després i tornar a aclaparar l'atenció.

El clip musical no podia ésser altre, això sí, cal maleïr a Youtube ja que al pujar el vídeo la qualitat de so de la música ha quedat bastant malmesa.

Solució? Baixar el single aquí:

SAM DESTRAL - LE VIN DE L'ASSASSIN (SINGLE)

No és cap caprici, ja que dins hi trobareu les dues versions del tema i dos instrumentals que poden tenir alguna cosa d'interessant, esperem.

Un salut, i encara bon estiu!

Hola pudors d'inferns...

2010-08-13T04:52:00.000-07:00

Avui m'he aixecat amb la cançó "Homes i dones del cap dret" de Quimi Portet al cap. He corregut a posar-m'he de nou el disc i gaudir-lo un cop més.

En fi, ja vaig parlar del disc fa un temps, tot i que amb els mesos les perspectives canvien, i el tema del qual he començat parlant se m'ha obert més enllà de la meva visió de llavors. Un manifest, això és. No només ecologista, com donen a entendre moltes frases, sinó de la decadència del nostre país (vençut pel davant i pel darrere, com bé diu). A dia d'avui, en aquest estiu estrany, ple de desenganys amb la qüotidianitat social, política, etc, les paraules de comiat d'"Homes i dones del cap dret" són més vigents que mai. Si el present és prou fosc, tenim al davant un futur incert, del que no sabem si esperar alegries o noves decepcions.

I malgrat arribem a una fi més o menys satisfactòria... realment hi ha alguna esperança per als homes i les dones del cap dret en aquest món, a dia d'avui? Tan de bo. Però necessitem bastant més que bones intencions.

Pel moment, "més val agafar-s'ho amb conya", diu el filòsof.

A Jamendo i Rate Your Music

2010-07-30T00:53:00.000-07:00

Ara podeu escoltar a Jamendo l'últim de Sam Destral:

Catálogo de música libre

Diuen que és en millor qualitat d'audio. Els famosos EPs també hi són, aquí:

http://www.jamendo.com/es/artist/Sam_Destral (falta Electrorcisme, en procès)

I per als melòmans que tenen un compte a Rate Your Music, aquí es poden afegir a la col·lecció personal els 4 enregistraments. I puntuar-los i tot. Oh.

http://rateyourmusic.com/artist/sam_destral

La qüestió és estar a tot arreu. Pròxima parada... eh... ja se sabrà. Ah sí, al Concurs de Cançó de Salitja, el 14 d'agost a partir de les 19:00.

Salut!

Sam Destral, el disc (o l'àlbum, etc)

2010-07-26T01:09:00.000-07:00

Any 2010. 26 de juliol.

01. Pots?
02. Le vin de l'assassin
03. Vòmit
04. (Sense títol)
05. Las Pampas
06. Un moment, per favor
07. Lorelei
08. Cium ara cay

En fi, després de tant parlar potser resulta una decepció, XD. Però en fi, és un disc ple de sentiment. Dins hi trobareu les lletres (que inclouen una espècie d'explicació sobre el disc), la portada, un parell de fotografies i detallets, per a fer l'escolta més amena. Espero que d'alguna forma es pugui gaudir. I sinó... sempre ens quedarà París.

LINK: SAM DESTRAL [2010]

Us deixo altre cop amb el vídeo del single, per a que tingui més visites, hehe.

Salut!

Gràcies ;)

Vòmit, l'esperadíssim single + Bonus

2010-07-19T02:45:00.000-07:00

S'ha avançat, al contrari de la majoria de coses bones. Deu voler dir que no és tan bo? Merda... no ho sé.

Bé, teniu el videoclip que podeu veure també a Facebook. Però no us quedeu amb això, l'arxiu del single que adjunto inclou dos temes que no apareixeran en el disc: la versió que ja coneixeu de El Boulevard dels Xiprers i una versió acústica de Vòmit, un bon complement. A més de la portada i les lletres.

LINK: VÒMIT (SINGLE)

S'espera que sigui un dels vídeos més vists a nivell mundial, així que ajudeu! I disfruteu. I sigueu feliços.

Salut!

Petita crònica de la semifinal a Viladecans (9/7/2010)

2010-07-11T03:15:00.000-07:00

Allí hi va ser Sam Destral. La imatge original del grup, en una autèntica missió mesiànica, es trobava (i encara es troba) fent el camí de Santiago, així que vam reclutar un substitut, que també va fallar a l'últim moment. De totes formes, es va poder improvisar una altra imatge suplent que va realitzar amb perfecció les difícils tasques que té assignades.

Es van fer unes quantes fotografies, que es poden veure al Facebook. S'havia de grabar un vídeo però, coses de la tecnologia, va desaparèixer. Per una banda bé, no necessitem més versions de Res no és mesquí, però per l'altra... us quedeu sense escoltar (Sense títol) una de les peces centrals de l'immininent LP.

Com a compensació, aquí la lletra, que havia publicat en algun altre lloc fa temps:

Amor apaga els llums o moriré de dolor
I treu dels meus ulls aquesta maleïda visió
Surt, tanca la porta, deixa'm sol a l'habitació
I fes que les veus callin, prou! Deixeu de fer tant soroll!

Potser plou...
...o estic boig

Aquell punt borrós es fa més gran i em segueix on vaig
Però de cop desapareix i em dona un fort cop al cap
Em remou l'estòmac, vull matar-lo i no sé on està
Crido, em retorço per terra i segueixo cridant

Potser boig...
... o estic plou?

Estranya, sembla el teu nom
Voldria tallar-te el coll
I no plou, per què vens?
Podries haver avisat amb més temps

I m'haguès preparat
Amb una bala al cap, somrient...

...com un boig...
...que no plou?

Dolça vine'm a buscar, no sé si sóc viu o mort
Porta'm un got d'aigua i treu-me de damunt el calor
Obre les finestres, vull saber si ha plogut o no
Si els nens estan fora o sols aquí hi sóc jo cridant...

...com un boig...
...com un boig!!

Va ser escrita pels volts de 2007-2008, però mai em vaig atrevir a enregistrar-la, fins farà unes setmanes.

Tornat al Certamen, tot i no passar a la final, la sensació és positiva. El món de cantautors del país és molt divers i amb coses interessants. S'auguren més actuacions i escàndols.

Més dates i dades

2010-07-02T03:29:00.001-07:00

En fi, em plau comunicar que el disc ja està en la recta final. Bé, dir-li disc és dir molt, li diré maqueta de llarga duració. Estarà composta per 8 temes finalment, com ja vaig amenaçar fa un temps. Falten alguns petits detallets que es perfilaran en les següents setmanes, i com que cap a meitat juliol passaré uns dies fora, el més segur és que apareixi a finals de mes. Això sí, estigueu atents, ja que abans sortirà el vídeoclip (casolà i cassolà, evidentment) del que serà el "sencill". Quina emoció! Procedeixo a filtrar alguns títols: Vomit i Lorelei (versió definitiva).

Sí, sé que el cor us comença a bombejar amb més velocitat pels nervis, però haureu de ser pacients. A mi m'està costant, però s'han de fer les coses... "ben fetes" :D

I ara, noves dates de noves actuacions:

- 9 de juliol, a Viladecans, parc de Can Xic. A partir de les 20:00. Un parell de cançons amb motiu del Concurs de Cantautors de Viladecans.
- 3 de desembre, Cardedeu. A partir de les 22:00. El Pla de la Calma. Aquest es pot dir que serà un concertet dret i fet.

S'espera que entremig d'aquestes dates sorgeixin altres actuacions. Aviam si la maqueta LP remou els ciments culturals.

Ara filtro uns versos:

I com et sentiries si l'ànima et sortís?
No, no, no noto la diferència
Si la vida exisitís...

Més nervis, oi?

Salut!

A l'OpenMic de La Cova

2010-06-27T10:06:00.000-07:00

Es fa patent la influència de Quimi Portet pel que fa a la forma d'ésser fotografiat.

Els assistents van poder sentir:

1. Ella està morta (per primer cop en directe, renoi, llàstima que vam començar amb problemes d'audio)
2. Vomit (una novetat!)
3. Res no és mesquí (una constant)
4. Si tan sols... (infravalorat tema de 21.1)
5. Cercles (deixant els sorolls psicodèlics de 21.1)
6. El dia dels morts (en versió estesa, el triomf de la nit diuen)

Ben aviat vídeos, tot i que ja hi ha algun a Facebook, passeu. No es van tocar més temes nous degut a la dificultat d'interpretar els de l'elapé que ve. Sí, serà bastant experimental... bé, o una mica de tot.

Segon número d'Spazz!

2010-06-15T23:35:00.000-07:00

I molt atractiu per cert!

Aquest cop la banda del mes és The Velvet Underground, i servidor hi col·labora revisant els quatre discs bàsics de la banda. També en el podcast psicodèlic, que recomano escoltar ja que resulta una experiència única. Aquest cop no parlo de cinema, però ja hi ha d'altres que se n'encarreguen.

En fi, a llegir:

- Especial de la Velvet, on podeu trobar les quatre revisions meves
- El Podcast, és llarg, però no té pèrdua senyors. Ah, i no us preocupeu al descarregar-lo, està molt comprimit.

I bé, la pàgina principal on veureu totes les novetats:

Spazz 2

Teniu feina senyores i senyors. Mentrestant servidor seguirà enregistrant.

Salut!

Television - Marquee Moon

2010-06-15T02:29:00.000-07:00

Marquee Moon és un disc de 8 cançons, 8 de les quals són sencillament genials. Television, banda capçalera del New Wave i aquestes coses tenen un só particularment especial. Una dupla de guitarres que fa història, un tio que canta com la Patti Smith, un bateria que et mou amb cada cop que dóna... Coi, és que si jo tinguès una banda, voldria que sonès així d'ajustada. Aquesta és la paraula: ajustada. I ajusteu-vos les orelles per escoltar una de les cançons capçalera de Sam Destral, d'un dels discs capçalera, de Sam Destral:

Ah, definitivament, m'he vist obligat a vendre'm a les reds socials. No n'estic molt orgullós, però és divertit. Twitter m'aconsegueix moltes visites al myspace, sobretot de Mèxic, jaja. I Facebook... no sé, espero que algun dia em faci servei. Si esteu en alguna d'aquestes xarxes, feu-vos-en fans, o amics. Un salut!

Twitter: http://www.twitter.com/samdestral
Facebook: http://www.facebook.com/pages/Sam-Destral/107564572624742

PS. El nou LP comença a prendre forma. Una de les cançons durarà gairebé 9 minuts!

Spazztube destraler

2010-06-12T04:23:00.000-07:00

Hi ha novetats a la revista Spazz (de la qual el segon número sortirà el 15, és a dir, d'aquí dos dies! I comptarà amb bastants articles de servidor, així com una sorpreseta).

Si la seguiu habitualment, veureu que cada setmana la secció Spazztube (vídeos de temes recomanats pels redactors) es va renovant. Es tracta potser de la secció més viva, i aquesta setmana li toca el torn a servidor. Vídeos de El Último de la Fila, Einstürzende Neubauten, Jorge Ben, etc, i un bonus una mica egocèntric, però coi, el negoci és el negoci. No us ho perdeu:

Spazztube destraler

Podeu comentar allà mateix.

I recordeu, el 26 de juny a La Cova de les Cultures festa!

26 de juny, OpenMic

2010-06-09T04:44:00.000-07:00

A la Cova de les Cultures, Barcelona (C/Angel 12). Molts artistes, festa, tot un event. A partir de les 19:30. Ves a saber quan s'acaba. Cap allà les 22:00, un tal Sam Destral tindrà accés a l'escenari. Ves a saber com acaba.

Sou tots invitats (és gratuït, m'ho puc permetre).

Hi haurà noves cançons.

Vomit

2010-05-26T08:32:00.000-07:00

Avanço una passa més, la sala ara és més gran
I buida, cada cop més, les portes on estan?

I fosc, el que em faltava...
Vomit, l'única sortida

I que en faré de ma vida,
em vas preguntar?
I que en farem de la vida,
em vas fer pensar...
Em fa tan mal el cap
que voldria morir un altre cop
I tornar a començar
Creus?

I fosc, el que em faltava
Vomit, l'única sortida...

I quin sentit té la vida
si no la puc retornar?
I quin sentit té la vida
si no puc tornar a començar?

Sí, això. És la lletra d'una cançó que apareixerà en l'hipotètic LP.

Monkberry Moon Delight

2010-05-24T04:08:00.000-07:00

Ja que a l'última entrada parlava dels Stones, he decidit avui posar una cançó dels Beatles... però després m'hi he repensat, i com últimament porto enganxada aquesta cançó amb gravetat, doncs aquí la teniu.

Monkberry Moon Delight, la meva cançó preferida d'un Beatle solista, Paul McCartney, capaç de les balades més belles, així com de demències com aquesta. "Well I know my banana is older than the rest" diu. Genial.

Tumbling Dice

2010-05-20T07:35:00.000-07:00

El bloc d'Angel Pagés m'ha fet recordar que ha sortit (fa dos dies) l'edició especial per l'aniversari del gran disc Exile On Main St. dels Stones. Una de les meves bandes preferides cal dir. També cal dir, que com a fan també dels Beatles, considero aquest doble disc, com a superior en ànima (i en bones cançons, per què no dir-ho?) que el White Album dels de Liverpool. Per què ho dic? Res, per picar, jeje.

Us deixo amb una de les millors cançons, tot i que hi ha per donar i per vendre: Rock Off, Rip This Joint, Sweet Black Angel, Happy, Soul Survivor... En fi, "you got to roll me, and call me the tumbling diiiiiiiiice"

PS. Sam Destral segueix treballant en el seu pròxim enregistrament, :D

PS2. Ah, la nova edició del disc aquest dels Stones té cançons inèdites... malgrat segur que és una tàctica comercial i sota aquestes cançons mai es troba res superior a l'original, sempre hi ha interès en escoltar-les...

Res nou sota el sol

2010-05-17T08:51:00.000-07:00

Bé, suposem que sí que hi ha coses noves. El Barça va guanyar definitivament la lliga, el volcà islandés segueix viu (no sembla que Sigur Ros ho faci), etc, etc. Almenys això repeteixen les notícies, una i altra vegada. I una altra.

Servidor pel moment no té res a dir. Ah sí, que hi ha alguna novetat a Spazz (ja vam dir que s'actualitzava sovint), un parell d'articles (un meu). I bé, sols deixar constança que segueixo viu.

Com a regal, un vídeo de fa un any, en l'etapa cega de Sam Destral, tocant una versió de la banda argentina Babasónicos.

L'original, molt recomanada junt al disc Miami que la conté:

PS. Quina nyonya per escriure, per fer qualsevol cosa... aquest temps tan bo no em prova, prefereixo els dies de pluja o neu.

Revista Spazz

2010-05-08T00:02:00.000-07:00

Ja és aquí. El projecte començat fa uns mesos per una colla de melòmans ha arribat a la seva culminació. Les reds socials (de les quals Sam Destral està al marge, excepte Twitter, tot i que està abandonat) ja ho anunciaven fa setmanes. Tàctiques per aconseguir seguidors (si la fama personal fos tan fàcil d'aconseguir...).

En fi, es parla de cinema, de literatura (bé, en aquest número encara no) i de moltes altres coses que ens interessen, però sobretot de música, que és el que ens mou. És una revista internacional: Xile, Argentina, Mèxic, Espanya, Catalunya... Se li augura una influència en el pensar de la gent a partir d'ara, que no es descarta la dominació mundial.

La podeu seguir aquí (almenys l'únic lector visible P-CFACSBC2V, a qui algun dia se li haurà de fer un homenatge XD) : http://spazz.netai.net/ Tot i que per fer-se una idea del que vol ser la revista, primer millor visitar l'editorial: http://spazz.netai.net/editorial.html

S'actualitzarà constantment, però el gruix de la revista seran els números mensuals on anirem incloent especials sobre diferents bandes, estils o pel·lícules. En aquest primer número li ha tocat a The Smiths. De moment la única col·laboració de servidor és una petita ressenya sobre el film d'Alicia en el país de les meravelles (una crítica sense pietat), però ja aniran augmentant.

-----------------------------------------

S'anuncia també que Sam Destral està inmers en un nou enregistrament, deixant els curta durada per oferir el més semblant possible a un LP. Novament, el pressupost serà mínim, però en comptes de 15-20 minuts s'intentarà entretindre durant 40. L'enregistrament 8 o més temes, dels quals 4 estan més o menys perfilats. L'estil recollirà l'ànima experimentadora i cantautoril de Pau Flors i Violes, la psicodèlia de 21.1, i els tons arabescos d'Electrorcisme. La temàtica, l'amor, i quan parlo d'amor vull dir d'un amor sense límits: Ella està morta és una cançó d'amor, per exemple, o El dia dels morts també (mmm, tinc massa títols amb la paraula mort), o també Yeah O.

Sortirà (es penjarà al web) a l'estiu, principis, final, no se sap. El bloc seguirà actiu, és clar, i potser es filtren cançons, o almenys les que es descartin per a LP.

I això és tot per aquest cap de setmana. Ara, cap a Spazz , on es poden comentar les ressenyes, criticar, i fins i tot, agredir verbalment als col·laboradors.

Salut.

L'Ennui

2010-05-07T02:52:00.000-07:00

C'est l'Ennui! —l'œil chargé d'un pleur involontaire,
Il rêve d'échafauds en fumant son houka.
Tu le connais, lecteur, ce monstre délicat,
—Hypocrite lecteur,—mon semblable,—mon frère!

Demà es publica una revista online en la qual servidor hi participa. Publicitat i més dades demà o passat. Saluts.

TIC-TAC...

2010-05-03T01:11:00.000-07:00

... fa el rellotge, que corre amb notícies noves. Ja tenim els 10 finalistes del concurs de cantautors, i Sam Destral, no és entre ells. Era difícil certament. Però l'experiència va servir per veure com tenim el panorama i sobretot, consolidar la imatge del grup (he-he...). En fi, cal dir que entre els finalistes es troba La Rateta que Escombrava l'Escaleta, cantautora a destacar per ser la proposta més potent i amb personalitat. Certament una bona sorpresa recomanada.

D'altra banda, Sam Destral segueix enregistrant, i aquí tenim una nova cançó, escrita cap allà al 2006 i recuperada aquest cap de setmana. Porta el títol d'aquesta entrada i la podeu descarregar aquí:

TIC-TAC

També la podeu escoltar aquí:

Però això si, qui descarregui l'arxiu ZIP té un regalet a part (no, no es cap virus, encara no sé com compartir-los :D ).

La lletra, com sempre:

Arpes, llaüts i un tambor repicant
Vells trobadors que volen omplir el teu cap
Lluny la princesa, un conte interessant
I el rellotge fa TIC-TAC

Passen les hores i el fum ja s'estén
I aquella olor que els teus pares odiaven
Mira al davant, el teu got ja és calent
I el rellotge corre més

I si tens fred
no podràs escalfar-te
Calor...
Ningú pot refrescar-te (no provis refrescar-te)
Amor...
qui en vol?

Els carrers buits, jo en el mig, i tu on ets?
Paraules velles ressonen en el meu cap
Caminar, caminar, que més puc fer?
Si el rellotge em diu TIC-TAC

En viu

2010-04-21T07:31:00.000-07:00

I en directe. És bonic poder estrenar l'etiqueta "Actuacions".

Aquest divendres...

2010-04-12T08:22:00.000-07:00

... a les 22h en Sam Destral tocarà dues cançons a la Sala Privat de Mataró, a l'haver estat seleccionat pel I Concurs de Cantautors de Mataró.

Si voleu sentir-lo... ja sabeu. Es tractarà d'una actuació cantautoril, ja que no hi ha recursos com per a experimentar en viu.

Per cert, l'exitós Electrorcisme ha estat pujat a goear. Salut!

Electrorcisme

2010-03-31T09:56:00.001-07:00

Es van prometre noves cançons, i aquí hi són. Instrumentals. El pla era enregistrar uns temes cantautorils que tenia per aquí, entre ells la regrabació de Lorelei, però va haver problemes amb el micròfon. És el que passa en els estudis de grabació d'alt nivell. Així doncs, a partir d'un relat que incloc en l'arxiu, en Sam Destral us ofereix 6 instrumentals en aquest nou mini-disc que proven d'acompanyar la "bonica" història. Espero que gaudiu d'ambdues coses.

A més, per a fer mostra de la internacionalitat de l'artista, trobareu el relat traduït al castellà i els títols de les cançons són en anglès! Oh. No es tracta de que m'hagi venut, al contrari, els títols amaguen un misteri relacionat amb l'històrieta. Gaudiu!

LINK: Sam Destral - Electrorcisme

Temes:
1. Marie Fedor
2. Competency based job description
3. IWCCW Women's Championship
4. New Bridge in Kosovska Mitrovica
5. Christopher Dawes
6. Adnan Menderes Airport

Playlist a goear:

Adorem el cub

2010-03-25T09:48:00.000-07:00

Amb això fa mèrits.

Es rumoreja que durant la Setmana Santa, Sam Destral enregistrarà nous caòtics temes. Atenció!
També es rumoregen altres coses, com per exemple que la política del nostre país farà un gir, que la justícia ajusticiarà i que la televisió millorarà. Però jo crec que abans s'haurà completat el camí d'en Destral cap a la fama. He-he. Qui sap.

Una balada assessina...

2010-03-11T03:54:00.000-08:00

Yeah, I'm Stagger Lee and you better get down on your knees and
Suck my dick, 'cos If you don't you're gonna be dead

Jueus

2010-03-03T07:23:00.000-08:00

El suplement de cultura d'avui de La Vanguardia revelava per fi el motiu de falta d'obres mestres atemporals durant els últims temps (el segle XX sobretot) dins la península ibérica: l'edicte d'expulsió dels jueus al 1492 en aquestes terres. Tot i que el reportatge acaba concloent que també existeixen obres mestres aquí i que fins i tot la tradició hebraica és present en elles, em quedo amb l'exageració: Cert, ens han faltat jueus, massa que ens han faltat, i és per això no sabem ni tan sols psicoanalitzar-nos.

Si dono un cop d'ull a la meva vida cultural, em trobo rodejat de judaïsme estranger:

- El procès: La meva obra preferida de Frank Kafka, jueu txec. El llibre que descobreix la comdemna a que estem sotmesos tots sense haver-nos-en adonat mai.

- Manhattan: La millor pel·lícula de Woody Allen, jueu americà. Una lliçó de cinema i de la vida. Impossible de descriure amb paraules.

- Highway 61 revisited i Blonde on Blonde: Bob Dylan, un altre jueu americà, ja vaig parlar d'ell un cop per aquí... dir que és el meu artista preferit és dir poc. Aquests dos discos són l'esència de la música.

- Songs of Leonard Cohen: Un altre jueu americà... També un dels meus artistes preferits, i aquest disc contè massa sentiment... escolteu Master Song.

- Leopold Bloom: No és una obra, però és un jueu irlandés, el protagonista del genial Ulysses de James Joyce. Un no pot evitar adorar-lo a les poques págines del llibre i sentir-se identificat amb ell.

I bé, no continuo, faltaria mencionar a Freud, Einstein o a Marx, personatges sense els quals el pensament actual no tindria sentit, però era per fer-me'n una idea, podeu veure que no hi ha cap jueu català a la llista... i és que els vam fer fora! I mireu que tenim...

En fi, sempre ens quedaran en Francesc Pujols, Salvador Espriu i en Portet, crec que mereixen ser considerats els jueus catalans de l'història universal.

Sí.

Versionant "El boulevard dels xiprers"

2010-02-20T11:08:00.000-08:00

Sí, el tema d'Umpah-Pah. Des del primer cop que el vaig sentir que em vaig quedar fascinat, i vaig dir, "coi, una mica és del meu estil, una cançó obscura... la vull cantar!". I res, vaig agafar la guitarra elèctrica, la vaig ficar aquí i allà, vaig grabar la veu, i va quedar això.

Bé, espero no haver-la espatllat massa, no vull ser un sacríleg, es tracta d'un homenatge.

LINK: El boulevard dels xiprers

No sé que li passa al goear, però no puc pujar cançons avui. Així que si teniu mandra de baixar-la no la podreu sentir... no, va, seré bona persona, i aquí teniu l'enllaç a Música Lliure on es pot escoltar en streaming: El boulevard dels xiprers a Música Lliure

En fi, res més. Encara no he treballat en Lorelei, he estat massa ocupat en concerts a l'Illa de Pascua, a Tasmania i principalment al Tibet. Es tracta de públics molt receptius, sobretot els monolits de l'Illa de Pascua.

Salut!

Lorelei

2010-02-15T01:31:00.000-08:00

No disposava del meu PC habitual, ni tampoc del programa que uso habitualment. Resultat, una mica de sorollet i brutícia (tot i que això és comú en les meves cançons). Però en fi, és una aproximació del que pot ser, aviat la reenregistraré amb els meus sorolls habituals, jeje.

Cases de paper, i el cel suau
El cel blau, el cel cau
I un mocador roig que es desfà
Al cel blau, el cel cau

Mmmm
Mmmm

Somnis de cotó, els estels i una nau
Al cel blau, el cel cau
I un nas ample que raja sang
Al cel blau, el cel cau

Has dit no?
Surt sang però només penses en ella
Has dit no?
Surts blanc però només penses en ella
Has dit no? Has dit no?

Un dit de cartró, dibuixant clar
al cel blau, el cel cau
Però el dia diu prou, i el cel es fon
Es fa fosc, la nit cau

Has dit no?
Ulls clucs doncs passes les nits en vela
Has dit no?
Ulls roigs doncs passes les nits en vela
Has dit no? Has dit no?

Un núvol blanc tapa el sol
I un tros de palla el teu ull
Un eclipse en el teu cap
I una viga a l'ull de déu

Has dit no? Has dit no?

Por

2010-02-11T10:08:00.000-08:00

Desig
Vida
Ràbia
Por
Fricció
Fressa
Incomprensió
Por
Fragilitat
Remor
Resposta
Pregunta
Por?
Carícia
Carència
Resposta?
Mort
Fi

1.2.1.2.3.1.2.1.2.3

Can - Halleluhwah

2010-02-05T01:26:00.000-08:00

Cada cop que comença l'endemoniat ritme d'aquesta cançó (cançó?) em pregunto com pot ser real, com pot haver estat concebuda per éssers humans. Potser es que no ho eren.

En fi, Can és una de les meves bandes de capçalera. Van ser una de les bandes pioneres del Krautrock que desde l'anonimat han influit gran part de la música que va sorgir a partir dels 70. I és que... que faria Brian Eno sense Future Days?

Al 1971 surt l'àlbum Tago Mago, un doble disc que duu la paranoia com a segell. El so és ben únic i la bateria del senyor Jaki Liebezeit encara està essent estudiada per científics. Només cal escoltar la peça central del disc i una de les millors cançons que s'ha interpretat mai damunt la terra, Halleluhwah també coneguda com "com fer que 18 minuts del mateix ofereixin quelcom nou a cada segon". I és que d'acord, no és el primer tema llarg que es feia, però el maleït ritme... els maleïts sons, el maleït baix, el maleït cantant Damo Suzuki que gemega incoherències genials, els teclats que apareixen cap al final tornant l'experiència un orgasme sense fi... això si que no s'havia fet mai.

I bé, no sé que més dir, mencionaré moments que em tornen boig, no estan ordenats ja que els diré tal com em venen al cap:

- Quan el ritme para, sonen uns teclats jazz mentre el cantant murmura no sé que i de cop PUM.
- Els consecutius solos de violí i guitarres.
- Quan en Damo Suzuki canta per primer cop la tornada de la cançó que és quan ens adonem que allò serà épic.
- Quan en Damo novament crida el títol de la cançó (que segons el llibret de les lletres hauria de dir "I let let let him out!" pero no ens enganyem, diu Haleleleleleleleleleleleleluwah!").
- Quan un teclat comença a piquetejar mentre en Damo crida, i quan aquests mateixos omplen els dos altaveus demencialment.
- Cada cop de tambor d'en Jaki Liebezeit.
- Quan finalitza el tema i tots desitgem que duri 20 minuts més.

Algun dia havia d'aparèixer aquesta cançó (cançó?) en aquest bloc, ja que sense Can servidor no estaria fent sorollets i destruint la seva guitarra. Oh.

PS. Ara hi ha publicitat a Goear? Déu meu!
- Heeey, ¿que pasa abuela?
- Caperucita roja, ¡que alegría! ¿Me has traído más Red Buuuull??

Oh no...

Una vella cançó

2010-01-25T06:22:00.001-08:00

Degut al poc temps que tinc aquests dies no hi ha moltes novetats a mostrar. Però com no volia deixar mort aquest blog i tampoc volia avorrir amb algun escrit he decidit rescatar aquesta vella cançó que ja té uns anyets que és de les primeres (o potser de les segones) que va escriure servidor. Formava part d'un disc-demo conceptual actualment descatalogat (és a dir, despenjat d'Internet ja que espero que no el senti ningú) que incloïa algunes cançons a les que guardo apreci, com la present.

Oh Maria, la més bella història d'amor mai explicada.

Artistes amb Ànima

2010-01-14T04:58:00.000-08:00

Ningú es pot atrevir a fer un comentari crític ni a entrevistadora ni a entrevistat. El món de l'art i la televisió és així. Sencillament ho trobo alucinant, m'encanta.

I a part de l'entrevista, la música que ve després també és deliciosa, aviam si algun día em passo per algun concert d'en Josep Puntí, sembla valer la pena.

T'estimaré, renoi sempre puc fer-ho més...

Música Moderna

2010-01-11T01:40:00.000-08:00

Dijous 7 de gener del 2010, cap allà tres quarts de dotze. BTV, el programa Música Moderna. Visualitzar a partir del minut 6 més o menys, o per ser més concrets, després de la primera cançó de Els Amics de les Arts. Just després, ja que són ben interessants els comentaris del presentador abans i després del famosíssim videoclip d'Ella està morta.

Sam Destral a Música Moderna

Frases per al record:

- Una gent que es diu Sam Destral. Telenyecos... ja veureu, molt bonic.

- Sam Destral es diuen aquesta gent. Bé, no els hem vist, però darrere les imatges podíem sentir una música.

Sols un apunt, Sam Destral no som un grup, som un duo, no heu vist bé el clip?

En fi, sempre diuen que si no surts a la tele no existeixes. La meva música i els meus ninots existeixen. Jo no. Objectiu assolit.

Nou EP: 21.1

2009-12-28T01:42:00.001-08:00

Com a regal per a aquestes festes un nou enregistrament de curta durada de Sam Destral. Vuit cançons que no arriben als catorze minuts. En coneixeu un parell o tres. Ella està morta, llançada amb el seu famós vídeo, després Sermó Líric. Ritual la vau conèixer sota el nom d'Apologia del somni que ha decidit robar el nom d'una altra cançó que ha estat mutilada i rebatejada com Quan erem angels. Les altres tot nou. Aquest cop només tenim dos instrumentals i que serveixen d'introducció als temes que segueixen. Rock psicodèlic, folk, i electrònica (a Dum Dum) hi podeu trobar.

01. Ella està morta
02. Quan erem angels
03. Tot
04. Ritual (instrumental)
05. Sermó Líric. Ritual
06. Si tan sols...
07. Dum Dum (instrumental, tot i que conté veus)
08. Cercles

Link de descàrrega:

21.1 (EP)

Un avanç:

Espero que el gaudiu (tot i que és més curt i caòtic que l'anterior), i bones festes.

Una mica tard...

2009-12-27T02:32:00.000-08:00

Temps

2009-12-16T02:17:00.000-08:00

Com odio el temps. I com em deu odiar ell a mi. Sempre em fa esperar. Ja fa anys que ho dic, sóc el noi que espera. Hi he passat la vida esperant, bé, 20 anys de la meva vida, no sé com seran els que queden. De totes formes, seguiré esperant fins al final, ja que la vida és l'espera a la no-vida (evitem dir la paraula terrible). Llavors, evidentment, no sóc l'únic, tots som "nois/es que esperen". Però jo sento que em destaco en aquest aspecte. Quan era més petit i quedava amb altre gent sempre arribava abans i em passava estones esperant. Anaven dels 10 minuts a la mitja hora aquestes estones, o més. I no només arribava abans, si m'havien de venir a buscar a casa ja estava llest estona abans, i a esperar. O també, esperant que sonés el telèfon i algú em digués de sortir. I alguns cops no sonava el telèfon i havia perdut tota una tarda esperant, i res més. I per les nits, encara ara passo un bon temps al llit, esperant adormir-me, i depenent de la temporada l'espera pot ser curta o eterna. I ara espero un tren que sortirà en una hora. Quan sigui al tren esperaré arribar al meu destí. Un cop allà esperaré novament a que passi el temps fins demà, per veure-la. I qual me'n separi tornaré a esperar fins el dia següent per tornar-la a veure. Ah, també mentre sigui amb ella esperaré, esperaré a que aquells instants no s'acabin mai, però serà com les tardes en que no sona el telèfon... una espera en va.

PS. Quina gran cançó de EUDLF.

Talk Talk - After The Flood

2009-12-12T12:34:00.000-08:00

Ha arribat l'hora de submergir-se en els més profunds oceans, deixant que l'obscuritat parli. Que els sons envoltin els nostres caps mentre un mantra de batería ens guía per aquest viatge. Y del més enllà una veu que ens crida dead to respect to respect to be born. Teclats acuàtics ens posseeixen. I hem entrat en un camí sense retorn, després de la inundació.

Laughing Stock. 1991. Segon disc en l'estil post-rock d'una banda coneguda pel seu synth-pop durant els vuitanta, pero inventant l'estil mencionat en el 1988, amb el magnífic Spirit of Eden. I al 91 aquesta obra, molt més densa, però un cop dins no hi ha sortida. After The Flood, un tema cim, que escoltat dins l'atmosfera de l'àlbum encara és més gran. Experiència única.

Alguns videoclips i nova cançó

2009-12-07T09:34:00.000-08:00

Finalment m'he decidit unir al món d'aquests músics que fan clips per a difondre les seves cançons. Així, les elegides han estat les mítiques Ella està morta i Res no és mesquí.

Dos videoclips que faran història, segons diuen.

També he enregistrat una nova cançó, anomenada La Muntanya Màgica que també és títol d'una obra mestra de l'escriptor alemany Thomas Mann. La meva cançó és un dels meus eterns homenatges a l'amor. Algun detallet com que es perd el ritme fan sonar una mica estranya la cançó... però el dia que entri en un estudi es sentirà en el seu esplendor. Aquí l'enllaç per sentir-la i més avall per descarregar-la i posar-la als ipods i aquestes coses i la lletra, és clar.

Link de descàrrega de La Muntanya Màgica

Quan el sol es pon desitjaria poder estar-me amb tu
Dalt de la nostra muntanya curant-nos del món
I quan els estels omplen el cel no els envejo pas
Dalt de la nostra muntanya on ningú ens fa cap mal

Quan surt la sang
Tela sense teixir
Molla
De vida... de dies

Quan toco el cel
Nits sense dormir
Voltes
De por... o de tendre amor

Quan el sol es pon desitjaria poder estar-me amb tu
Dalt de la nostra muntanya curant-nos del món
I quan els estels omplen el cel no els envejo pas
Dalt de la nostra muntanya on ningú ens fa cap mal

Triple recomanació per al pont

2009-12-03T08:22:00.000-08:00

Per a gaudir d'un pont entretingut musicalment, deixo la recomanació de tres discs que m'han donat alegria durant aquets últims dies. Els llistaré en ordre de el que més he escoltat al que menys, que no vol dir que m'agradin més o menys, sinó que m'ha agafat per aquí.

En primer lloc, Unicorn, disc folklòric, medieval fantàstic, del duet Tyrannosaurus Rex (més tard Marc Bolan reduiria el nom a T. Rex i es menjarien el món amb el seu glam rock). Lletres bastant volades plenes de literatura a l'estil del Senyor dels Anells, però i que, és deliciós, les textures acústiques, la veu de Marc Bolan, la psicodèlia que es respira... i la cançó She Was Born To Be My Unicorn.

En segon lloc, Stormcock, de Roy Harper, cantautor folklòric bastant obscur. Quatre cançons formen l'àlbum, basades sobretot en les guitarres acústiques. Però, aburreix? De cap manera, la forma en com progressen, la desolació que es respira, les lletres, i el conjunt, no sé, de la millor música de cantautor que es pot trobar. Recorda per moments a Jethro Tull. Les meves preferides, The Same Old Rock (segon tema) i Me And My Woman (quart i últim tema).

Finalment, un clàssic, Rain Dogs, de Tom Waits. Rock de les cavernes, música de cabaret, avantguarda... no sé com definir això. Es tracta d'un disc molt dens, ple d'una mica de tot, guiat sempre pels alucinants trucs vocals d'en Tom Waits i els arranjaments tan ben montats. Any 1985, els sintetitzadors feien qualsevol so, però no, ell ho va voler tot natural. I sí, per molt que no ho semblin, els sons que sentim son ben reals. Moltes cançons, totes tenen alguna cosa, però em quedo amb Clap Hands, Jockey Full of Bourbon, i l'eterna i clàssica Downtown Train. També la titular... i bah, un grapat més.

I au, ja teniu les claus de la felicitat. Passin un bon pont.

Sisa - Ombra Estimada

2009-12-01T06:22:00.000-08:00

Eternament conegut per l'himne Qualsevol Nit Pot Sortir el Sol. Però més enllà de la bonica cançó, i el bonic disc del mateix nom, el mestre Sisa es presenta com un dels artistes més interessants del panorama català dels setanta. I un dels principals culpables, en el millor dels sentits, d'això és el doble disc La Catedral. Sí, un doble disc, com aquells que treien les bandes progressives angleses quan volien ser contundents. I vaja si ho va ser. Es tracta d'una obra completament única que recull el millor que pot oferir el folklore català mesclat amb el rock, amb el musical, i amb un fotimer d'estils que tampoc sabria precisar.

El disc m'ha tingut molt captivat aquests dies, cada cançó un món per descobrir. Però si hi ha una cançó que s'ha convertit en quelcom més que especial, aquesta és Ombra Estimada. Les líriques del mestre bordegen sempre el surrealisme, l'humor, i d'una forma notable. En aquest cas però, hi noto un toc de passió, de desig, tendresa i melancolia, que acompanyats d'una meravellosa música em fan caure rendit davant tan gran cançó. Un guitarra folklòrica, medieval, amb una melodia que el senyor Donovan envejaria, la bonica flauta que apareix aquí i allà, i el detallet del "tin-tin" de guitarra tan ben ficat quan toca. I molts més sons, per perdre's, sens dubte. Una llàstima que s'hi parli tan poc d'ella.

Aquí us la deixo, amb la seva lletra... i a gaudir.

Així com aquella altra vegada
eres tu que me l’enviaves
i ella dolça m’envoltava
i no es feia estranya en cada
cantonada que trobava
ni racó per on passava.

Avui sóc jo el que desitjava
aquesta ombra despullada
de colors ben abrigades
però per dins erta i glaçada,
com si el fred d’una ventada
hagués omplert l’ombra estimada.

De records ha estat fabricada
ombra amarga i oblidada
que ha pres lloc i ha fet estada
en un desert d’aigües tancades
on la pluja i la rosada
li han fet caure la careta usada.

Nits d’espera esbojarrada
per a aquesta ombra deslligada,
que he fet morta i foradada
-l’he vist fosca i apagada-
en aquesta matinada fresca
folla i embruixada.

Cadàver

2009-11-21T09:56:00.000-08:00

La feina d'avui. Després de cançons de menys de dos minuts, una de quatre i poc més. Estic intrigat per l'estructura que ha acabat tenint, així com la lletra, un collage mental d'una vesprada que encara no sé perquè vaig escriure. El meu subconcient al vostre servei. Novament la mort fa acte de presència, tot i que no és exactament la mort el que tenia al cap... però bé, miraré de variar una mica, tot i que podria agrupar aquestes últimes cançons i fer una espècie de disc... el dia que tingui diners i productor, hehe.

Cadàver, maquilla't per la funció
Avui és el teu dia
Les dones amb els seus plors
M'alegren la vida

Cadàver, maquilla't ben aviat
Ahir eres tan jove
I avui tothom ha oblidat
Quin era el teu rostre

Que passa pel teu cap, maleït cadàver?
T'estimo tant que no et puc deixar d'odiar

La vida era una nit,
però es va morir
I tu aquí

Cadàver, recordo tan poc de tu
que no puc escriure
No sé qui van enterrar
Potser era a mi

Aquí podeu escoltar-la:

I aquí descarregar-la, per si la voleu als vostres mp3, i l'ensenyeu als amics, i ells diuen "oh, volem ser fans d'aquest noi".

Cadàver - LINK

Merci, i gaudiu i sigueu feliços.

And the heat goes on...

2009-11-19T08:09:00.000-08:00

Aquest matí m'he despertat amb una cançó al cap... cosa que m'ha fet pensar en la de temps que fa que no escolto als Talking Heads, una de les meves bandes preferides.

Es tracta d'una banda que es podria catalogar com a New wave, amb un so bastant particular, únic i... nerd. Sí, són gent una mica especial, sobretot el líder, David Byrne, però això, lluny de ser quelcom desagradable, els fa més interessants. I és que... on més podríem trobar un disc on en cada cançó es descriguin pors a coses com el Paper, la Ment, les Guitarres Elèctriques...?? Vegeu el bonic Fear of Music.

Clar que la seva grandesa ve en els aspectes musicals. Ens ofereixen cançons que apelen al moviment, a ballar, a tornar-nos bojos, però també a pensar, a descifrar sons, a imaginar. I és que en els seus segon i tercer disc van comptar amb la producció del senyor Brian Eno. El mateix que ha produït últimament la única taca del Barça del triplet: Coldplay (jeje). No, però un gran personatge Eno, no per res va participar amb grans guitarristes com Robert Fripp i va estar darrera la producció de grans discos de David Bowie.

Però jo parlava dels Talking Heads, i volia fer menció del disc Remain in Light, la seva obra més aclamada i potser perfecta. Les quatre primeres cançons (o fins i tot les cinc) són perfectes, de principi a fi, i les que resten també són bones, encara que es veuen opacades per la grandesa de les altres. De que es tracta? De ritmes i guitarres frenètiques acompañats dels sons més sorprenents que un es pugui trobar, de melodies bojes i épiques cantades amb una veu única (oh, David Byrne), i tones de diversió. La cançó que tenia al cap aquest matí era la primera, Born Under Punches (This Heat Goes On), una mostra i resum de tot això que comento. Més tard, en un disc en directe que van treure (The Name of This Band is Talking Heads, potser el millor disc en directe que he escoltat) van convertir aquesta cançó en algo encara més màgic i destructor, tot i que les dues versions son dignes de ser... alabades.

Així que... que fer? Us deixo per escoltar la versió del disc, i un vídeo d'una interpretació en directe que sona similar a la del disc que menciono. I així doncs a gaudir.

Sermó Líric Ritual

2009-11-15T00:25:00.000-08:00

Ahir vaig intentar regrabar una cançó que havia posat dies abans, Perdent Temps, però no va sortir la cosa... Així que no ha quedat més remei que fer passar la decepció enregistrant ràpid una cançó senzilleta novament, afegint una mica d'eco per a que soni més... "íntima" i això. En realitat es tracta de dues mini-cançons unides per una d'aquestes idees que es tenen de bon matí.

Barrejats amb els núvols
Els dies formen
Cúmuls de passions
I al bell mig hi som tu i jo
Ben poc m'importa
Si som poc més que pols

I ell bé que ho va dir
Res nou sota el sol
Però hauré de viure en va
I si puc, allargar... el nostre punt final

Desitjaria que la vida fos sols un parany
Per atrapar els mals esperits
I si no és així, que més puc fer? Deixar-me matar
Per l'enfermetat, i els meus amics

Jo sols vull ser una ànima lliure que vola pel cel
Com ho erem abans...

Petit assaig sobre el carrer de la desolació (Desolation Row)

2009-11-14T09:46:00.001-08:00

Coneguda també per servidor com la millor cançó del món, i aquestes coses que es solen dir quan un és un fanàtic i no té dos dits de front. Però un no hi pot fer res. Un no ho pot evitar. Un es troba la tarda lluitant amb el maleït Cool Edit Pro per a grabar una cançoneta i se'n adona que no està inspirat. I llavors es posa el poema d'11 minuts de Bob Dylan i es deixa anar, i a la merda.

They're selling postcards of the hanging
They're painting the passports brown
The beauty parlor is filled with sailors
The circus is in town
Here comes the blind commissioner
They've got him in a trance
One hand is tied to the tight-rope walker
The other is in his pants
And the riot squad they're restless
They need somewhere to go
As Lady and I look out tonight
From Desolation Row

I un es pregunta com se li va poder acudir a aquell senyor. Allà a l'any 1965, passant-se completament a un so dur i elèctric, caient-li al damunt tots els fanàtics del folk, dient-li "Judes" i coses per l'estil per tocar les seves cançons amb una banda de rock, com se li va passar pel cap? Però no només això. Llavors l'home acabava el disc tan rocker amb una cançó acústica. I no una qualsevol, sinó que au, una d'11 minuts. 11 minuts del mateix tota l'estona. Els tres acords bàsics. La mateixa melodia. I tanmateix, un no pot deixar-la d'escoltar.

Cinderella, she seems so easy
"It takes one to know one," she smiles
And puts her hands in her back pockets
Bette Davis style
And in comes Romeo, he's moaning
"You Belong to Me I Believe"
And someone says," You're in the wrong place, my friend
You better leave"
And the only sound that's left
After the ambulances go
Is Cinderella sweeping up
On Desolation Row

I un no sap perquè. Potser és aquesta lletra, que el fa sentir tan identificat. Potser es que se sent com aquell Romeu declarant-se a Ventafoncs al qual algú li crida "aquest no és el teu lloc". Un conjunt de sensacions, cantades en un idioma llunyà, però que captiven a un.

Now the moon is almost hidden
The stars are beginning to hide
The fortunetelling lady
Has even taken all her things inside
All except for Cain and Abel
And the hunchback of Notre Dame
Everybody is making love
Or else expecting rain
And the Good Samaritan, he's dressing
He's getting ready for the show
He's going to the carnival tonight
On Desolation Row

I la lluna, els estels, tot s'amaga. I un vol anar a aquell lloc on tots (amb les excepcions, és clar) fan l'amor o tan sols esperen la pluja. Però un es pregunta si no serà ell Caín o Abel, o el geperut de Notre-Dame, i llavors es quedarà sense festa.

Now Ophelia, she's 'neath the window
For her I feel so afraid
On her twenty-second birthday
She already is an old maid

To her, death is quite romantic
She wears an iron vest
Her profession's her religion
Her sin is her lifelessness
And though her eyes are fixed upon
Noah's great rainbow
She spends her time peeking
Into Desolation Row

O potser acàs serà la pobra Ofelia. Un personatge que tothom coneix en la seva vida. Dues línies i un la coneix tan bé (her profession's her religion, her sin is her lifelessness), i un segueix passejant la seva ment, per aquest panorama, i segueix sentint-ho a la pell. I és que:

Einstein, disguised as Robin Hood
With his memories in a trunk
Passed this way an hour ago
With his friend, a jealous monk
He looked so immaculately frightful
As he bummed a cigarette
Then he went off sniffing drainpipes
And reciting the alphabet
Now you would not think to look at him
But he was famous long ago
For playing the electric violin
On Desolation Row

Doncs no, en realitat no ho hagués pensat mai. I hi ha tanta gent de la que mai pensaries el que havien estat fa segles, anys panys.

I segueixen les estrofes, i els versos, clar, són 11 minuts, però un no pot omplir tot el seu blog, ni tan sols sabria comentar-ne cadascuna, ja que porten a pensar massa coses que un no és capaç de descriure. Però sols quedar-se amb l'última estrofa, les últimes declaracions del trobador, allò que em fa estremir...

Yes, I received your letter yesterday
(About the time the door knob broke)
When you asked how I was doing
Was that some kind of joke?
All these people that you mention
Yes, I know them, they're quite lame
I had to rearrange their faces
And give them all another name
Right now I can't read too good
Don't send me no more letters no
Not unless you mail them
From Desolation Row

L'epitafi perfecte, si mai m'enterressin. I la inspiració em segueix sense visitar, però no em cal, perquè el bo d'en Bob ja ho diu tot.

I jo us dic que si no l'heu escoltat ho proveu. Que intenteu escoltar els 11 minuts, escoltar el poema i el to d'en Bob, únic. I la guitarra de la dreta.

Pixies - Here Comes Your Man

2009-11-11T08:29:00.000-08:00

Avui, amics, us deixo amb una delicia pop, dient pop en un sentit positiu, tot i que per referir-nos a l'estil de la banda i la cançó en si potser hauríem de recòrrer a massa adjectius molt dispars...

En fi, els Pixies van ser una banda alternativa de finals dels 80, principis dels 90, que van obtindre bastant reconeixement després que Nirvana els mencionés com a influència. Les seves cançons es destacaven per tenir versos sinuosos i "estribillus" (com coi és diu el famós chorus en català?) explosius. Here Comes Your Man, del disc Doolittle, és una mica més tranquila, però meravellosa. De fet, és la meva preferida, amb aquest riff a l'estil de La Bamba, la bonica melodía i bé, els "Here comes your maaaaa-a-a-an". Deixo el videoclip ja que és bastant divertit. Ah, i recomano bastant Doolittle, on hi trobareu un homenatge a Luís Buñuel* en el primer tema, Debaser.

Passin una bona setmana, próximament més cançons de servidor. Ah, i si algú sap d'algú altre que busqui un humil cantautor per amenitzar alguna festa o local algun (ai aquests alguns...) dia, servidor està obert, que coi, s'ha de fer difondre la meva música d'alguna (jeje) forma!

Salut!

*Parlant d'homenatges a Buñuel, la pel·lícula Blue Velvet de David Lynch és molt bona! Res, és que la he vist aquest cap de setmana i no me'n podia estar de mencionar-la.

Ella està morta

2009-11-07T03:33:00.000-08:00

Seguint la veta de cançons curtes, us presento un nou deliri. No m'acaba d'agradar el producte final, així que potser algun día, amb més temps i/o ganes, neix una nova versió. De totes formes, ha estat divertit.

Ella està morta
Ella està tan morta com el cel
Ella està morta
Ella està tan morta com els governs
Ella està morta
Els seus ulls brillaven com estels

I els meus amics...
Tothom qui coneixo és mort

Tothom qui coneixo és mort com la nit

Ben mirat, es tracta d'un mantra curiós. Aquí us la deixo

Invisible - Los Libros de la Buena Memoria

2009-11-05T07:58:00.000-08:00

D'un temps cap aquí, he quedat fascinat pel rock argentí dels setanta. Bé, específicament, del rock argentí de Luis Alberto Spinetta i les seves bandes. Invisible va ser una d'elles, i potser la més prolífica.

El disc més emblemàtic d'aquesta banda es titula El jardín de los presentes i ofereix un còctel de rock, progressiu, jazz, tango i la veu tan especial de "el flaco" (així es com anomenen a Spinetta per allí). Us deixo amb la seva, potser, millor cançó, i una de les millors escrita en una de les llengües filles del llatí.

Los libros de la buena memoria comença amb un so i unes guitarres que fan flotar a l'oient com si fos la cosa més natural del món. I un cop entrats en aquest món, ens movem en un viatge únic i molt especial. Una lletra que duu a la ment a crear imatges de record, com moltes del senyor Spinetta, sons que evoquen al tango argentí del gran Piazzola, i no sé... és molt llunyana, però diguem que quan l'escolto em sento com si enyorés Buenos Aires (i mai hi he estat).

Us deixo amb la lletra i la cançó. Passeu bon dia.

El vino entibia sueños al jadear
Desde su boca de verdeado dulzor
Y entre los libros de la buena memoria
Se queda oyendo como un ciego frente al mar.

Mi voz le llegará
Mi boca también
Tal vez le confiare
Que eras el vestigio del futuro.

Rojas y verdes luces del amor
Prestidigitan bajo un halo de rush
Que sombra extraña te oculto de mi guiño
Que nunca oiste la hojarasca crepitar?

Pues yo te escribiré
Yo te hare llorar
Mi boca besará
Toda la ternura de tu acuario.

Mas si la luna enrojeciera en sed
O las impalas recorrieran tu estante
No volverías a truinfar en tu alma?
Yo se que harías largos viajes por llegar.

Parado estoy aquí
Esperándote
Todo se oscureció
Ya no se si el mar descansará...

Habra crecido un tallo en el nogal
La luz habra tiznado gente sin fe
Esta botella se ha vaciado tan bien
Que ni los sueños se cobijan del rumor.

Licor no vuelvas ya
Deja de reir
No es necesario más
Ya se ven los tigres en la lluvia

Res no és mesquí

2009-11-02T01:41:00.001-08:00

Dibuix per Laura Estrada

Assegut espero a que s'acabi tot

Però cada dia els problemes es fan més grans

I aguaito ansiós la sortida del sol

Que m'anuncïi un nou despertar

Res té sentit, res no és mesquí

La terra gira perquè som aquí

I agafant fort la podrem parar

Perquè déu ens escolti cridar

Vaig trobar un somni en un racó de món

Demanant-me la vida i el cor

Li vaig donar els desitjos i el meu amor

Amb els ulls perduts en l'infinit

No sóc ningú, res no és mesquí

La terra gira perquè sóc aquí

I agafant fort no la puc parar

Per això sec i espero a demà

Res no es mesquí, o potser sí?

La terra gira perquè som aquí

I agafant fort la podrem parar

I el sol anuncia un nou despertar

Inspirada en alguns versos de Salvat-Papasseit

També podeu trobar aquesta cançó a l'EP de Pau Flors i Violes. ;)

Apologia del somni

2009-10-24T08:11:00.000-07:00

Oh, dolç amic invisible
Podries dir-me on sóc?
Podries dir-me on sóc?

El meu conscient...
...mai ho ha sabut tampoc
...mai ho ha sabut tampoc

I ara t'estimo a tu
com no he estimat ningú

I ara t'estimo a tu
com no he estimat ningú

Link per a descarregar el tema i posar-lo al vostre ipod: Apologia del somni

Nick Drake - One of These Things First

2009-10-22T01:31:00.000-07:00

Nick Drake va nàixer, va créixer... no es va reproduir, però va morir, ves per on. I suïcidant-se, abans que es posés de moda (Ian Curtis, Kurt Cobain...). I com el pobre Van Gogh, amb una carrera discogràfica sense èxit en vida, va ser revaloritzat llavors. Fins i tot una de les seves cançons, Pink Moon, va aparèixer en un spot publicitari.

Només tres discos, amb cançons bastant semblants entre elles, però cadascuna té algun detall, algun arranjament o en tot cas la lletra, que les fa a totes úniques. És complicat elegir una preferida i la que recomano potser no ho és. Però ara mateix la lírica sobre somnis, el haver pogut ser i l'és... i tot això, em té atrapat.

Unes de les estrofes centrals serviran com a mostra del que dic:

I could have been your pillar
Could have been your door
I could have stayed beside you
Could have stayed for more
I could have been your statue
Could have been your friend
A whole long lifetime
Could have been the end

I could be
Yours so true
I would be
I should be
Through and through

I could have been
One of these things first

Sumo - Nextweek

2009-10-21T01:17:00.001-07:00

Dame nena, dame Nesquik, necesito Nesquik!

The Smiths - Girl Afraid

2009-10-19T04:52:00.000-07:00

En cert moment de la història, l'estil indie era sinònim de qualitat.

A la presó...

2009-10-16T02:14:00.001-07:00

... on només TV3 t'hi pot fer entrar. I sí, al final serà veritat, ja que qui mereix estar-s'hi campa lliure per aquests móns...

-----------------------------------------------------------------------------
Sort que era un somni, no hagués suportat que algú em volgués matar

Einstürzende Neubauten - Sabrina

2009-10-13T04:10:00.001-07:00

Déu meu. Acabaré gastant de tant escoltar aquesta cançó, així com la banda, de la cual ja vaig posar un vídeo fa poc. Però... és tan irresistible!

Sabrina forma part del disc Silence is Sexy, publicat l'any 2000 per la banda Einstürzende Neubauten, una banda alemanya amb uns 30 anys de carrera aviat. Era el seu vuité disc i un dels seus punts alts, a gust de servidor. Música considerada rock industrial, avant-garde, i sí, la banda te trets d'aquests estils, però estan tractats amb tan bon gust i tanta delicadesa que són únics. La cançó mencionada és la que obre de forma espectacular el disc. Cal destacar que la banda no té bateria, les percusions i altres sons sempre els realitzen amb objectes que van trobant per allí. I bé, Sabrina és una obra d'art. Escolteu la hipnótica línia de baix, la percussió tribal que ens duu més enllà, les subtils guitarres, els arranjaments orquestrals tan ben ficats... i és clar, la melòdia única que canta Blixa Bargeld (guitarrista dels Bad Seeds de Nick Cave durant molts anys), el líder de la banda. La seva veu sona com si fos un murmur a l'orella. Sí la música ja de per sí és atrapant, el misteri que envolta el títol, la lletra i el vídeo encara ho és més. Mireu-lo, llegiu la lletra. Cada estrofa parla d'un color, tres en total, repetint un "I wish this would be your color" a partir de la segona després de parlar del color. Els colors són vermell, or (groc) i negre, curiosament els de la bandera alemanya. No, no es tracta d'un homenatge patriòtic fanàtic, sinó d'un cant sobre la situació del país, de les persones, dels seus anys bons, de seus anys obscurs, per mitjà de cada color (la situació del país, una cançó desoladora del mateix disc es diu així). Cada color té unes virtuts, i per això el "I wish this would be your color", perquè desitja que algun dia cada persona tingui les virtuts d'aquests colors. Curiós que menciona en l'estrofa que parla del negre, l'obscur, que aquest és el predominant, la tonalitat més alta, i que "It suits you well", li senta bé. El nom del tema, Sabrina, es diu que vindria a ser el nom que li dóna Blixa a aquesta amant, el seu país. En el videoclip veien una minotaure intentant agradant-se mirant-se al mirall, i acabant mig rient, mig plorant.

No sé, tot això, la captivant música, la lletra que llança diverses idees que fan pensar i que toquen els sentiments, fan que aquesta cançó sigui a dia d'avui una de les meves preferides. Sí, una de les grans influències de Sam Destral. Sabrina. Genial.

I wish this would be your color

Nota

2009-10-07T23:21:00.000-07:00

En els seus ulls es reflexen les flames que acaben amb l'edifici opressor. Un nou camí, el futur, s'obre davant seu. En ells cau la responsabilitat de fer triomfar aquesta nova etapa, qui sap si mai ho aconseguiran, serà dur.

Pel moment, crits d'hurra ressonen per tot el carrer. El foc acaba de consumir l'edifici. La primera escola ha desaparegut.

I am a rock

2009-10-07T02:33:00.000-07:00

Hi ha una bonica cançó del dúo Simon & Garfunkel que fa "I am a rock, I am an island" (tot i que existeixen rumors que afirmen que realment fa "I am so Rock, I am an Alien", creant el concepte de Ziggy Stardust que faria famós a David Bowie...). Boniques afirmacions, trobo.

Algú s'ha adonat que últimament el temps corre lentament i sense aportar-nos res interessant? Sí, ja que sé que si mirem un noticiari ho veurem tot ple d'escandols i fets que posen els pèls de punta... però sembla tot tan irreal, tan superflu... és bastant més constructiu mirar les sèries animades amb les que gaudeixen els nens. No sé, potser ha arribat l'hora que la gent agafi els carrers i... ho xafi tot. M'apuntaria, seria gratificant i útil, sobre tot útil.

Fa temps que no acciono el botó REC (no, el film no) de l'enregistrador del meu PC, però diferents idees pasen pel meu cap. Potser aviat, en unes setmanes aquest blog en dóna alguna notícia. Puc assegurar que es tractarà d'enregistraments de poca durada. Sí, potser amb 20 segons hi ha prou... De moment us deixo amb una cançó ja grabada fa uns mesos, composta en una intempestiva matinada tractant de cantar-me una cançó de bressol...

Salut.

PS. Oh, tenia ganes d'escriure qualsevol cosa, però el resultat no és molt satisfactori... Mori el gos.

Quimi Portet - Viatge a Montserrat

2009-10-03T05:58:00.000-07:00

Fa uns quants dies que he escoltat el nou disc de Quimi Portet, l'Astre Intercomarcal. Fa uns quants dies que volia escriure una mica sobre ell, i avui que hi ha temps en aquesta vida atrafegada he trobat per fi el moment.

No sé si haurà sigut el fet de poder presenciar algunes cançons en directe en el "concertet" (segons la web, però hi ha concerts que matarien per ser així) de l'FNAC ahir mateix (no, el concert només em va fer afirmar la idea), però el fet és que el disc te pinta d'allò que se'n diu Clàssic. Respirant els millors moments de La Terra És Plana, el meu disc preferit de l'Astre tot i que aquest nou m'ho fa dubtar, i també, instrumentalment, recordant al millor amb El Último de la Fila! Sí, aquest disc em porta moltes reminiscències de La Rebelión de los Hombres Rana. I això, que a mesura que van avançant les cançons un s'adona que es tracta d'un clàssic.

Anem a les cançons, que en són 14, entre elles una reversió de Montserrat de Hoquei Sobre Pedres i dues versions diferents d'un tema anomenat Excursionista. Totes versions necesàries. La de Montserrat, reanomenada Viatge a Montserrat, serveix per acabar d'arrodonir el títol del disc, i per modernitzar aquesta bonica i melódica vella cançó. Les dues d'Excursionista per mostrar-nos una bona cançó en l'estil d'en Quimi primer, i en la segona, veure com fa ús l'Astre dels jocs electrònics que tan tornen boig als aplecs d'avui en dia. Em quedo amb la primera per motius puristes (m'encanta el que seria el riff de guitarra i teclat), però no nego que la segona és la mar d'interessant.

La resta del disc... és el millor! Bé, bé, anem comentant. El disc obre amb Música per a cremar autobusos un instrumental d'aire "indie" bastant agradable i que serveix de preparació per al que ve. I Déu, el que ve... Cançó Ingràvida una cançó nostàlgica i d'un ambient obscur i reflexiu que en Quimi no havia explotat molt en la seva carrera en solitari, però demostra que aquest tipus de cançons són també el seu fort, començant per aquest tema. Té frases per a enmarcar com l'épica "he d'anarme'n a casa, l'únic problema és que mai no l'he trobat". Les guitarres elèctriques, amb un aire que em recorda a The Cure, dominen aquest disc, i aquest tema és l'exemple. Realment m'agrada com sonen les guitarres. Homes i dones del cap dret segueix el disc amb un aire igualment reflexiu, tot i que amb un to més humorístic. Homenatges a Adrià... vull dir Josep Puntí i al mític heroi català, Patufet. "Homes i dones del cap dret, adéu per sempre" canta en Quimi, en una cançó que fa molt pensar. La lletra en si em porta al cap algú que deixa les seves arrels (la seva terra vençuda pel davant i pel darrera) per trobar el seu lloc. Potser és la meva preferida del disc, tot i que està difícil. Quitèria és un rock per a moure el cul que trobo que en directe té molt més potencial. Tot i això, el tema en si és genial. La tonada "a l'aplec seràs meva Quitèria!" és una d'aquelles coses mítiques, al nivell dels millors "estribillus" dels Beatles. Continuem amb Pasturarem entre els lliris una bella i acústica cançó pastoral (hehehe). Aquí hi ha el moment més bo de les guitarres acústiques, així com grans melodies de l'Astre, curta (amb prou feines dos minuts), però intensa.

I bé, estic clavant un rotllo monumental, però és que feia temps que no em sentia tan apassionat per un disc recent sortit. A continuació hi ha la primera versió d'Excursionista que ja he comentat. L'homenatge a Sabadell dona a entrada al meu moment preferit del disc. Sí, la meva cançó preferida he dit que era Homes i dones... però el meu moment preferit són el seguit de les tres cançons que venen, totes elles no molt llargues, íntimes i amb els millors detalls melódics i instrumentals d'en Quimi dels últims anys: Dorm, Ales de colibrí i A Barcelona. Les paraules són poc per descriure-les. Sols dir que estan plenes de les millors subtileses guitarrístiques i líriques ("era tard, força tard, però va arribar el nostre hibern"...), les meves paraules no donen per a més. Si plou, ho farem al pavelló és un crit a... l'extremisme! Sí senyor, tot i que suposo (i entenc segons la lletra) que no es tracta d'un extremisme com entendran molts d'aquí i de fora. Ho interpreto com un extremisme de mentalitat, de tenir les coses clares, és a dir, som rucs si intentem trobar termes mitjos a tot, ens hem de decantar per un cantó o per l'altre la majoría de cops. I sí, té una aplicació en l'àmbit polític, però primer ho hem d'aplicar al nostre cap. Eeh... no parlava d'això, parlavem del disc. Ara tocava Manyagues una dolça cançó d'amor que ja apunta cap al final del disc. I la nova versió de Montserrat i Excursionista (versió per a aplecs) de les que ja us he parlat tanquen el bonic àlbum.

En fi, aquestes són les cançons del disc i les meves impresions. Un resum seria que m'agrada i que bastant. L'Astre Intercomarcal ha aconseguit posar-se en el meu top tres d'artistes de la década, junt a Radiohead i Einstürzende Neubauten. I evidentment, declaro Viatge a Montserrat disc del 2009. Escolteu-lo, realment, val la pena.

Cyborg triòptic

2009-09-28T01:11:00.000-07:00

Ahir, com a final de les festes de la Mercè, actuació de Pau Riba. Surrealisme dalinià, una posada en escena de 10, així com una originalitat notable cap al final, fusionant la copla amb el més pur estil de Riba, fusionant-la més tard amb els castellers de Barcelona (tot i que aquesta part va tindre algun problema, l'accident final va donar un toc tràgic i va trencar l'apoteosi... falta de coordinació entre l'esperit Riba i l'esperit casteller, que hi farem). Una mostra que l'autor de Dioptria encara te corda i bones cançons a mostrar. Ah, i que també s'ha rodejat de bons joves artistes. Potser es va trobar a faltar algun bis, ja que l'actuació es va fer curta, però tractant-se d'una part de les festes de la Mercè, podem aceptar-ho.

En fi, salut, oh, cyborg triòptic.

PS. Fotografia extreta d'un blog que es reflexa en la marca d'aigua. No és de l'actuació d'ahir, ja que no acostumo a tirar fotografies... però fa el fet, espero.

Perdent temps

2009-09-25T08:23:00.000-07:00

Cançó cantautoril grabada en versió demo amb aires íntims i d'aquestes coses que diuen. Potser la deixo així i faig un compilat de grabacions que tinc de l'estil... no sé sap mai

Lletra:

He perdut massa temps en versos d'amor
En versos perduts
He malgastat tinta parlant del passat
He perdut massa amor esperant-te a tu
Esperant la mort
I encara em queden dies per malgastar

Matins assolellats esperant la tarda jegut al sofà
Tardes amb fresca fent temps per la nit

He perdut massa hores buscant la veritat
I què és la veritat
He trobat mentides i m'han anat bé
He perdut massa temps aprenent a parlar
Ara em falten amics
I encara em queda una vida per malgastar

M'enterraré sota una pedra al bell mig del mar
I si em demanen digueu que he sortit

He perdut el nord buscant el teu sud
Ara sóc a l'est
No sé on és l'oest ni tan sols cap on vaig
No sé on és Déu, no sé on ets tu
Ja us he buscat prou
I encara em queda temps, què més he de fer?

Trobar una sortida en un lloc on no he entrat
No té cap sentit
Buscar-me una feina en un món on no hi ha
Perdent temps a casa, perdent temps al tren
Perdent temps volant
Perdent temps perdent-lo i encara hi ha més

M'abraçaré a un estel, em fondré en ell dient adéu a tots
I si em demanen que mirin al cel

Amors musicals: Nagorny Karabach

2009-09-17T02:36:00.000-07:00

Recomanacions de Sam Destral.

Einstürzende Neubauten, banda amb nom estrany i llarg, es van dedicar bona part dels vuitanta a fer soroll del bo. De cop, es van convertir en mags de la sutilesa i bellesa obscura... Un bon exemple, un dels seus millors temes, de fa dos anyets, un homenatge a la soletat:

Benvinguts

2009-09-12T02:42:00.000-07:00

Benvinguts amics i amigues a la pàgina oficial de difusió de Sam Destral, cantautor indie experimental català.

Pel moment disposeu del EP enregistrat cassolanament de forma gratuita en un enllaç a mà esquerra, anomenat, tal com aquest espai, Pau Flors i Violes, manifest experimental i folkloric que consta de les 9 vinyetes següents, ja que no es poden anomenar cançons:

01. Una nit
02. Lautaro
03. Vasolechecongalletas
04. Res no és mesquí
05. Uh!
06. Yeah O
07. Lientur
08. Daniel y el mancebo
09. El dia dels morts (Alel·luia)

Descarregueu-lo clicant a l'enllaç de l'esquerra o aquí mateix:

Pau Flors i Violes (EP)

Un petit avanç per si us interesés:

Próximament textos compromesos, vídeos, i més cançons, sobretot això. Salut.